El meu cor és un acordió
s’estira i s’arronsa
tot fent sorolls estranys.
Algunes vegades
pateixo la vergonya de que me’l sentin
i corro a amagar-me.
Altres cops
esforçar-se és inútil...
els seus sons resulten tan estridents
que els indígenes d’Austràlia s’asseuen a interpretar-me’ls
i certament us dic
que la seva resposta m’arriba.
Els dies que més música fa
són els dels estornells pel cel
els de pluja
i no sé per què.

Ni la de Tortosa
Ni la del Delta
Ni la que va abandonar el Batxillerat
Ni la que va marxar cap a Barcelona
Ni la que va compartir cinc anys de la seva vida amb un noi fantàstic
Ni la que necessitava trobar-se els límits, i el va haver de deixar
Ni la que va anar a l’Àfrica sola
Ni la que no toca de peus a terra
Ni la que vol canviar el món
Ni la pessimista
Ni la solitària
Ni l’estudiosa
Ni l’enamorada

Ni “nena”
Ni “carinyet”
Ni “dolça”
Ni “ei, tu, la de les ulleres!”


A partir d’avui
demanaré que no m’anomeni ningú
mai més
vull deixar de tenir nom, cognom, sobrenom.
Potser deixant de tenir
començaré a ser
i no serà tot tan complicat.

A partir d’avui
que ningú em vulgui conéixer
i sobretot
que no cridin quan al mirar-me als ulls
s’hi reflexin tant
que s’ofeguin.



Un article a l’ADN (sí sí, he dit l’ADN) afirma que els paquistanesos han decidit oferir passamuntanyes enlloc de cerveses pels carrers, que es venen millor, es veu.


Tots tenen pànic de trobar-me.


Que se’t permeti saber qui ets
trobar-te el nom
diuen que fa mal

i no agrada.
Per a mi és una necessitat bàsica.




Mai més tornaré a ser allò que no sóc.
Repeteixo: mai més.

I no, no
no m’ho pregunteu.

Màrius Sampere

"Mai no arribarà la fi del món

si et recordo la veu

i sigui recordada

la meva veu després, i molt més tard

encara, la memòria fidel,

conjurant la tenebra i els enterramorts,

arrenqui del silenci les imperceptibles

preguntes dels ulls cecs: on ets?, on ets?,

on ets?, i cap resposta

no s'alci de la terra

llevat d'una flor."

Màrius Sampere, Mai no arribarà la fi del món

Transmutaré:

seré formiga,

resseguiré tots els camins d’aquest món,

menjaré arena,

m’incendiaré del sol

------------------------------

Quan torni…

que no et facin angúnia les cremades

Estat de consciència ideal:

oblidar que un dia vam ser-ne un de sol.

La foscor et fa més pàl.lida

(més del que ja ets).

Sempre hi ha hagut senders secrets

darrere parets de marbre,

només pronunciar la paraula exacta

o moure la pedra que cal

i escapar lluny,

lluny, lluny, lluny

ben lluny.

Jo mai he sabut pronunciar l'exacte

i els jocs de taula no són el meu fort.

La paret no s'obre.

Em queden minuts de vida.

Esdevenir,
així de cop,
allò que t'arrastra sense saber,
ser aire o paret, cadira, boli, got, cigarret...
Ser tot menys persona,
menys tu,
ser el forat del no-res.
Pensar que ho saps tot
i una nit,
adonar-te'n de que no saps res.
Buscar la mirada de l'instant precís
i que et diguin que mai va existir,
caminar per carrers de gel
i que tot es desfaci al teu pas.
Ser-ho tot
per a no ser tu mai més.
Deixar d'existir.