Ferrater, sempre Ferrater...

Hi ha dies que em llevo i tinc un impuls fortíssim que m'obliga a rellegir el llibre "Les dones i els dies", de Gabriel Ferrater. Avui n'és un d'aquests. Ara ja fa gairebé un any que me'l vaig comprar, i des de llavors m'ha conformat moltes hores. És curiós, però sempre el rellegeixo amb la mateixa música de fons, tot plegat és una mena de ritual estrany, un carregar les piles, un mirar endavant meu i només meu. Un egoisme sa, potser.
Aquí un dels meus preferits:

CAMBRA DE TARDOR

La persiana, no del tot tancada, com
un esglai que es reté de caure a terra,
no ens separa de l'aire. Mira, s'obren
trenta-set horitzons rectes i prims,
però el cor els oblida. Sense enyor
se'ns va morint la llum, que era color
de mel, i ara és color d'olor de poma.
Que lent el món, que lent el món, que lenta
la pena per les hores que se'n van
de pressa. Digues, te'n recordaràs
d'aquesta cambra?
"Me l'estimo molt.
Aquelles veus d'obrers- Què són?"
Paletes:
manca una casa a la mançana.
"Canten,
i avui no els sento. Criden, riuen,
i avui que callen se'm fa estrany."
Que lentes
les fulles roges de les veus, que incertes
quan vénen a colgar-nos. Adormides,
les fulles dels meus besos van colgant
els recers del teu cos, i mentre oblides
les fulles altes de l'estiu, els dies
oberts i sense besos, ben al fons
el cos recorda: encara
tens la pell mig del sol, mig de la lluna.

El libro del desasosiego, Fernando Pessoa

(...)El mundo es de quien no siente. La condición esencial para ser un hombre práctico es la ausencia de sensibilidad. La cualidad principal en la práctica de la vida es aquella cualidad que conduce a la acción, esto es, la voluntad. Ahora bien, hay dos cosas que estorban a la acción –la sensibilidad y el pensamiento analítico, que no es, a fin de cuentas, otra cosa que el pensamiento con sensibilidad. (...)
El máximo ejemplo de hombre práctico, por reunir la extrema concentración de la acción junto con su importancia extrema, es la del estratega. Toda la vida es guerra, y la batalla es, pues, la síntesis de la vida. Ahora bien, el estratega es un hombre que juega con vidas como el jugador de ajedrez juega con las piezas del juego. ¿Qué sería del estratega si pensara que cada lance de su juego lleva la noche a mil hogares y el dolor a tres mil corazones? ¿Qué sería del mundo si fuéramos humanos? Si el hombre sintiera de verdad, no habría civilización. El arte sirve de fuga hacia la sensibilidad que la acción tuvo que olvidar.(...)

Quan les teranyines se’m posen als ulls i no puc veure-hi, i no sóc capaç d’obrir el calaix, de pujar la persiana, de fer punta al llapis, de trobar la carpeta, de fer un examen, d’aclarir què és allò que m’ha passat que m’ha omplert els ulls de llàgrimes, quina és la cançó, quin el restaurant, quina l’olor que m’ha portat al cercle inconseqüent, de nou… Quan el vel de les aranyes em fa ser-ho i tot és blanc, pur, viu, immaculat, brillant, net, massa, massa net i massa pur i massa viu i immaculat i brillant… Quan això em passa, de cop, és com qui puja les escales molt ràpid però sense fer soroll, posa la clau al pany i obre la porta i segueixes dormint perquè la precisió dels seus moviments és quasi bé irreal i no en fa gens de soroll i tu dorms més i ni tan sols el fet de posar-se al llit amb tu, al teu costat i tapar-se amb la mateixa manta et desperta perquè no saps com s’ho fa però ni et roça o com quan el paper és blanc i comences a pintar i de cop, mires el rellotge que tant detestes però que sempre hi és i ja han passat dotze hores i la gent ja ha anat a treballar, a comprar, a passejar... i tothom ha fet mil coses menys tu, que ara només sents un mal d'esquena horrorós perquè portes massa temps asseguda i amb la mateixa postura. Quan tot això passa vas i ho expliques a algú i ho fas perquè no pots creure’t que sigui de debò i algú ha de dir-te que ets boig, que no, que no existeix però que tan de bo, que la imaginació, que el conte, que la fixació que tens a aquest punt il.luminat que hi ha allà dalt i que tothom l’anomena de la mateixa manera i no és que em sembli malament perquè és un nom ben bonic però potser a ella no li agrada, penses, però és igual, el que deia és que aquesta fixació potser despareixerà quan sabré que fer per a que les teranyines no se’m posin als ulls i sigui capaç d’obrir el calaix, de pujar la persiana, de fer punta al llapis, de trobar la carpeta, de fer un examen, d’aclarir que és allò que m’ha omplert els ulls de llàgrimes, quina és la cançó, quin el restaurant, quina l’olor… que m’ha portat al cercle inconseqüent, de nou .



I llavors potser aniré esborrant de les fotografies i els records cada una d’aquestes coses que les aranyes em cusen als ulls i que jo, fins avui, em deixava. Però ja n’estic ben farta de la coïssor, i de tanta llum.

El dia s'apaga
a la gran ciutat.

La gent corre a casa
a amagar-se rere unes parets desconegudes
que els fan sentir protegits
-paradoxa occidental-

I és ara
en aquest moment precís
quan caminaria enllà
fins perdre les petjades
fins perdre'm jo
-és l'única manera de trobar-me-

Avui he descobert que perseguir ombres
et converteix en fantasma.

Alberto Montt

Escrits fa ben bé un any i trobats avui....

Ho estic fent tot expressament
i de tal manera
-desordenant-me i desordenant-ho tot-
expressament
per a que quan tornis...
Per a que quan vulguis tornar i trobar-me
no et costi més d’un quart de vida fer-ho
que mitja ja ha passat i l’altre quart…
L’altre quart és el que jo et tinc dibuixat.

Tot això ho he fet jo
-expressament-
Què et pensaves?

Estic esgotant els meus dies
de la mateixa manera que esgoto els cigarrets.
I potser no n’hi ha tant, de temps.

Però no et preocupis...
et costarà poc reanimar-me.


------------------------------------

Potser encara tornaràs.
No en aquest món, no
en un altre.
Potser encara ens podrem trobar per casualitat
i recomençarem a aprendre a estimar-nos.
El que mai no ha acabat
no pot morir
perquè és un present, encara.
És un punt suspensiu que espera.
El que mai no ha començat
tampoc pot morir
-tampoc-
Com fer-ho si mai ha estat viu?

Triomf, Laia Noguera i Clofent

Vesso de mi i te m'ensenyo.
M'aculls a la teva clariana i et veig com l'aire, pel simple desig de ser tu.
Llavors em dius el so dels teus crepuscles i veig la sutura dels trencs, les amarres, els túnels, i em desitjo.
Tot d'una se'ns fonen les coses d'entremig i ens queden els ulls, les mans, el silenci.