radiografia d'ànima

Cada dia quan em llevo tinc llaganyes als ulls, els cabells massa ondulats i l'esquena em fa mal.

Mai recordo els somnis i em desperto una mitjana de dos cops per nit amb la necessitat de resseguir paraules.

Cada matí penso en quedar-me tot el dia al llit, en deixar de formar part de tot això que no sento.

Sé que he nascut per a pintar (dibuixo realitats que possiblement mai ningú veurà), impregnar-me de tot i respirar només de l'aire que em fabrico al passar fulls.

Abans em compraria un llibre que menjar.

Visc fent, desfent i refent nusos d'emocions i mirades (se'm claven tant a dins que em fan mal).

Les ombres m'apassionen i de vegades en persegueixo alguna amb l'esperança de trobar no sé el què, potser la meva, però de moment no hi ha sort.

Sóc fàbrica eficient de llàgrimes i em passo hores infinites contemplant el cel (des de que porto l'africà al cor, batega millor).

Puc passar-me dies sencers sense parlar amb ningú.

Em molesta que m'agafin de la mà.

M'agraden les bledes.

No crec en prínceps blaus ni en fades, però en bruixes sí (n'he vist unes quantes).

He estat a punt d'ofegar-me massa vegades.

Un metge afirma que sóc massa jove.
L'altre no sap que diagnosticar.

Els comento que ahir vaig decidir començar a estalviar. Guardaré rialles al calaix de la tauleta de nit. Serà la meva inversió per si se m'acaben.

Se'n van dient que sóc un cas atípic, poc normal.

Com més s'allunyen millor els sento, i com més ho fan menys fosc se'm fa el camí.


Tot apunta a que els estranys són ells.... no?

LA COLLITA, Vicent Andrés Estellés

Passen els dies, i pengen
llàgrimes, llàgrimes, llàgrimes.

Passen els dies, i renten
la sang en les estovalles.

Passen els dies, i creixen
llàgrimes, llàgrimes, llàgrimes.

Passen els dies, i deixen
silenci i pols per on passen.

Amb el silenci prosperen
llàgrimes, llàgrimes, llàgrimes.

Els greuges i les ofenses,
el repertori de faules.

Passen els dies, i deixen
quallat l'oli de les llànties.

La por en les cantoneres,
la sang rebentant els cànters.

Amor amunt, van i vénen
llàgrimes, llàgrimes, llàgrimes.

Passen els dies, i deixen
caure insults i caure pactes.

Passen els dies, i pengen
les llàgrimes en els arbres.

En els arbres, en el vent,
llàgrimes, llàgrimes, llàgrimes.

Por

Un animal salvatge, palpitant, amagat al subsòl de la nostra intimitat. Impossible d'amansir, aquesta bèstia negra ens rosega contínuament. De vegades, fins i tot ens preguntem si ella mateixa deu estar esfereïda. La dissortada criatura petaria de dents i ens esgarraparia per descuit. Fins al moment en què morta de cansament, es cargolaria sobre si mateixa i s'adormiria.
Llavors, per fi, ens deixaria respirar.

Font: Diccionari dels sentiments

Maria Mercè Marçal

Com l'assassí que torna al lloc del crim
havent perdut memòria i oblit
i en el llindar troba qui creia mort
i se'n fa esclau sense saber per què
i es torna gos, i li vetlla el casal
contra la mort, contra aquest lladre absent
que pot robar-li el preu del seu rescat,
així tornava jo al lloc de l'amor.

A hores d’ara,
París o Roma
em serien els destins ideals.
Necessito paisatges

més utòpics que tu
(urgentment).
Encara vaig resseguint
vestigis de somnis.

Potser no existeixes

i pensant-te...

t'invento.

I què puc fer jo

si ets de sorra i aigua

si te m'ofegues

amb cada paraula

si te'm desfàs entre els dits.