Quan les teranyines se’m posen als ulls i no puc veure-hi, i no sóc capaç d’obrir el calaix, de pujar la persiana, de fer punta al llapis, de trobar la carpeta, de fer un examen, d’aclarir què és allò que m’ha passat que m’ha omplert els ulls de llàgrimes, quina és la cançó, quin el restaurant, quina l’olor que m’ha portat al cercle inconseqüent, de nou… Quan el vel de les aranyes em fa ser-ho i tot és blanc, pur, viu, immaculat, brillant, net, massa, massa net i massa pur i massa viu i immaculat i brillant… Quan això em passa, de cop, és com qui puja les escales molt ràpid però sense fer soroll, posa la clau al pany i obre la porta i segueixes dormint perquè la precisió dels seus moviments és quasi bé irreal i no en fa gens de soroll i tu dorms més i ni tan sols el fet de posar-se al llit amb tu, al teu costat i tapar-se amb la mateixa manta et desperta perquè no saps com s’ho fa però ni et roça o com quan el paper és blanc i comences a pintar i de cop, mires el rellotge que tant detestes però que sempre hi és i ja han passat dotze hores i la gent ja ha anat a treballar, a comprar, a passejar... i tothom ha fet mil coses menys tu, que ara només sents un mal d'esquena horrorós perquè portes massa temps asseguda i amb la mateixa postura. Quan tot això passa vas i ho expliques a algú i ho fas perquè no pots creure’t que sigui de debò i algú ha de dir-te que ets boig, que no, que no existeix però que tan de bo, que la imaginació, que el conte, que la fixació que tens a aquest punt il.luminat que hi ha allà dalt i que tothom l’anomena de la mateixa manera i no és que em sembli malament perquè és un nom ben bonic però potser a ella no li agrada, penses, però és igual, el que deia és que aquesta fixació potser despareixerà quan sabré que fer per a que les teranyines no se’m posin als ulls i sigui capaç d’obrir el calaix, de pujar la persiana, de fer punta al llapis, de trobar la carpeta, de fer un examen, d’aclarir que és allò que m’ha omplert els ulls de llàgrimes, quina és la cançó, quin el restaurant, quina l’olor… que m’ha portat al cercle inconseqüent, de nou .



I llavors potser aniré esborrant de les fotografies i els records cada una d’aquestes coses que les aranyes em cusen als ulls i que jo, fins avui, em deixava. Però ja n’estic ben farta de la coïssor, i de tanta llum.

El dia s'apaga
a la gran ciutat.

La gent corre a casa
a amagar-se rere unes parets desconegudes
que els fan sentir protegits
-paradoxa occidental-

I és ara
en aquest moment precís
quan caminaria enllà
fins perdre les petjades
fins perdre'm jo
-és l'única manera de trobar-me-

Avui he descobert que perseguir ombres
et converteix en fantasma.

Alberto Montt

Escrits fa ben bé un any i trobats avui....

Ho estic fent tot expressament
i de tal manera
-desordenant-me i desordenant-ho tot-
expressament
per a que quan tornis...
Per a que quan vulguis tornar i trobar-me
no et costi més d’un quart de vida fer-ho
que mitja ja ha passat i l’altre quart…
L’altre quart és el que jo et tinc dibuixat.

Tot això ho he fet jo
-expressament-
Què et pensaves?

Estic esgotant els meus dies
de la mateixa manera que esgoto els cigarrets.
I potser no n’hi ha tant, de temps.

Però no et preocupis...
et costarà poc reanimar-me.


------------------------------------

Potser encara tornaràs.
No en aquest món, no
en un altre.
Potser encara ens podrem trobar per casualitat
i recomençarem a aprendre a estimar-nos.
El que mai no ha acabat
no pot morir
perquè és un present, encara.
És un punt suspensiu que espera.
El que mai no ha començat
tampoc pot morir
-tampoc-
Com fer-ho si mai ha estat viu?

Triomf, Laia Noguera i Clofent

Vesso de mi i te m'ensenyo.
M'aculls a la teva clariana i et veig com l'aire, pel simple desig de ser tu.
Llavors em dius el so dels teus crepuscles i veig la sutura dels trencs, les amarres, els túnels, i em desitjo.
Tot d'una se'ns fonen les coses d'entremig i ens queden els ulls, les mans, el silenci.

Si se'm barreja la pintura el dia se'm fa fosc

I ja no em calen vestits negres per plorar.

Herbert

Dues gotes

Els boscos cremaven
i ells s’enllaçaven les mans al coll
com a poms de roses
la gent corria als refugis
ell deia la meva dona té cabells
en què t’hi pots amagar
envoltats en la mateixa manta
xiuxiuejaven paraules desvergonyides
lletanies d’enamorats.
Quan el perill es feia gran
se saltaven als ulls
tancant-los fort
tan fort que no sentien el foc
que els arribava a les pestanyes
fins al final valents
fins al final fidels
fins al final semblants
com dues gotes
suspenses al perfil d’una cara.