del color de la cendra o la incertesa

T’abandones a les seves mans fines i suaus,
tant ho són!
com no n’havies sentit mai abans.
T’acarícia tota
com sempre fa,
com des de fa molts anys ja...
I la tossudesa de l’ànima encallada
insistint en trobar-li el per què,
i no veu que de vegades saber-ho tot no cal.
Restes immòbil fins que se’n va
mentre a fora
comença a ploure,
i acluques els ulls.
“Sí sí... fins demà”.