I cobrint-lo d'un vel rosa
-molt fi-
acomiades el de la teva esquerra
i ho fas amb tot l'amor del món
el que portes a dins
però que és dels dos en realitat.
Tants anys que mai han sigut massa...
Éreu sucre
i ara ja no
-cap dels dos-
Cal puntuar de vegades
cal fer-ho per a poder respirar.
Aquest és un punt i a part.
Però no deixis de mirar amunt:
"- Has vist quins versos més bonics?"
"- Mai s'esborraran."
Des d'ara i per sempre
quan ens mirin als ulls
-quan ho facin de v'ritat-
podran llegir les poesies d'amor
més boniques del món.
"- No t'estranyis si ploren,
jo mateixa ho faig davant el mirall."
I gairebé sense adonar-te'n
has tancat un altre cicle.
4 comentaris:
pero que bonito...me encanta!
M'encanta que t'encanti Cristineta ;)
escrius molt bé!
:D moltes gràcies!
Publica un comentari a l'entrada