Fa dies que plou. Tothom diu que ja en són massa. Que tant no cal. Que ja està bé. Que prou aigua. Però no. Jo vull que segueixi i que no pari. Que l’aigua ho mulli tot. Que em mulli a mi. Que em reblaneixi les crostes. Que em curi els talls. Que l’aigua em regalimi per la cara. Que enlloc de gotes semblin llàgrimes. Perquè voldria plorar i no puc. El nus altre cop que no em deixa. I jo ho intento i no puc. I és inútil l’esforç. Perquè si hi ha nus no hi ha plor. Perquè si hi ha pluja hi ha nus. Hi ha llàgrimes d’aigua. I puc jugar brut amb mi mateixa i fer mil trampes i creure’m que són llàgrimes i que finalment he aconseguit curar-me. Però després sempre em surt aquest subconscient que quan ha de callar parla i quan ha de parlar calla i em diu que tot és mentida. I que la pluja és pluja i que les llàgrimes són llàgrimes i que això que em regalima per la cara és pluja i no són llàgrimes. I que les llàgrimes d’aigua no existiexen. Que si segueixo mentint-me a mi mateixa enlloc de nusos se’m faran llaços. I que llavors ja l’hauré ben cagada perquè ni els grans experts en nusos han arribat a poder desfer l’entrellaçat de llaços que es fa un mateix quan s’ha enganyat massa. I el subconscient xerra que xerra i fent-me sentir formiga. I dient-me després de tot la teva pitjor enemiga ets tu mateixa què no ho veus?
I a mi se’m posen les galtes roges i els ulls més rojos encara i els llavis se m’apreten i les dents de dalt toquen bruscament les de baix una mitjana de 10 vegades per segon i les mans les tinc al teclat del portàtil com sempre.
He pensat d’enviar a la merda d’una vegada per totes al meu subconscient.
De dir-li que què s’ha pensat, que aquí mano jo i que si no està content ja sap on està la porta. Que foti el camp i que no cal que torni.
Potser ho faré quan pari de ploure.