L'avui em té aquí:

I no em deixa

ni en vull sortir.

Fa dies que plou. Tothom diu que ja en són massa. Que tant no cal. Que ja està bé. Que prou aigua. Però no. Jo vull que segueixi i que no pari. Que l’aigua ho mulli tot. Que em mulli a mi. Que em reblaneixi les crostes. Que em curi els talls. Que l’aigua em regalimi per la cara. Que enlloc de gotes semblin llàgrimes. Perquè voldria plorar i no puc. El nus altre cop que no em deixa. I jo ho intento i no puc. I és inútil l’esforç. Perquè si hi ha nus no hi ha plor. Perquè si hi ha pluja hi ha nus. Hi ha llàgrimes d’aigua. I puc jugar brut amb mi mateixa i fer mil trampes i creure’m que són llàgrimes i que finalment he aconseguit curar-me. Però després sempre em surt aquest subconscient que quan ha de callar parla i quan ha de parlar calla i em diu que tot és mentida. I que la pluja és pluja i que les llàgrimes són llàgrimes i que això que em regalima per la cara és pluja i no són llàgrimes. I que les llàgrimes d’aigua no existiexen. Que si segueixo mentint-me a mi mateixa enlloc de nusos se’m faran llaços. I que llavors ja l’hauré ben cagada perquè ni els grans experts en nusos han arribat a poder desfer l’entrellaçat de llaços que es fa un mateix quan s’ha enganyat massa. I el subconscient xerra que xerra i fent-me sentir formiga. I dient-me després de tot la teva pitjor enemiga ets tu mateixa què no ho veus?
I a mi se’m posen les galtes roges i els ulls més rojos encara i els llavis se m’apreten i les dents de dalt toquen bruscament les de baix una mitjana de 10 vegades per segon i les mans les tinc al teclat del portàtil com sempre.
He pensat d’enviar a la merda d’una vegada per totes al meu subconscient.
De dir-li que què s’ha pensat, que aquí mano jo i que si no està content ja sap on està la porta. Que foti el camp i que no cal que torni.
Potser ho faré quan pari de ploure.

Ha nascut al terra de l'habitació
al terra fet de pedra vella
una decepció.

La decepció d'un dia sense pluja?
La decepció d'un mar sense sirenes?
La decepció de la papallona perduda?
La decepció de la foscor de les estrelles?

La decepció d'un present que se t'escapa, potser?

El món gira i gira
i jo de vegades ho puc notar
trepitjo el terra
intento caminar
posar-me d'empeus
però no puc.

Llavors el pànic és tal que allargo un braç i totes dues cames
intentant arribar al calaix
i rebusco dins el bloc de dibuixos antics el teu retrat.

Els colors d'un passat perfecte em són els analgèsics al dolor
ni farmàcies ni res
només viatjar enrrere uns moments
-una estona, només-
agafar les forces que necessites i poques vegades tens
i recomençar a aprendre a caminar.

Creure en els dies de pluja i vent

que ressoni cada gota al terra com si l'hagués d'enfonsar

-que l'enfonsi-


I el ritual de sempre:

1. endavant

2. gira't i observa

3. fes una radiografia de l'escena: pensa, pensa, pensa....!

"però, n'estàs segura?"

4. Posa't la caputxa

-la que fa que no hi siguis per a poder recular-

Creure que res és tan important

però el paraigues sempre obert

així no veuen la màscara

-la que repintes cada dia,

la que avui hi té posada una llàgrima-

És l'altra caputxa

-però quantes disfresses tinc?-


El mateix ritual de cada dia

i després vas i dius que no t'amagues

-"Jo?!?"-

i quan veus que el núvol et cerca...


Rituals per a que no et trobi

estesa a terra

amb una rosa a la mà

i el desig d'esdevenir l'estatua

que ningú voldria posar

al menjador de casa.

Imagineu que totes les persones tenim una petita llum a l'altura de l'estòmac, aproximadament.
Aquesta flameta expressa en forma de colors, d'intensitat de la llum, de calor... el que sent la que la posseeix. Així, per exemple, una noieta amb una flama color de rosa que il.lumina tot el que mira i que escalfa està enamorada i és corresposta o un senyor amb la llum verda està dotat d'una creativitat immensa, és un artista, un geni.

Ara imagineu que sense saber perquè podeu veure totes i cada una de les llums. Fins i tot de les persones que no coneixeu! Pel carrer, pel metro, a la universitat, a la feina, a la platja, a una discoteca.

Imagineu que mirant amunt, molt amunt, alguns resplandors es creuen, s'ajunten i es fusionen creant núvols preciosos -i que aquests són els coixins dels àngels-. Imagineu els motius de les fusions: futurs amors que encara no es coneixen? amistats, potser? Víncles que encara no s'han materialitzat.

Imagineu que cada vegada que abraceu a algú esteu regalant-li un bocí de la vostra llum, i, d'aquesta manera, entre tots ajudem a que ningú se li apagui.

Per desgràcia ja n'hi ha alguns que no la tenen, que l'han perdut... I d'altres que es dediquen a anar apagant-les -mai us refieu dels que bufen massa-.

La veritat és que l'únic aliment necessari per a mantindre-la ben viva el portem tots a dins des de que naixem -bé, des de sempre, en realitat- i és l'amor.

Una nit vaig veure a un noi que tenia una llum tan forta, tant... que havia pogut néixer i créixer una flor dins seu. I la flor brillava. I tot ell brillava.

Però no ens enganyem, això no és corrent.

"Ella se desnuda en el paraíso

de su memoria

ella desconoce el feroz destino

de sus visiones

ella tiene miedo de no saber nombrar

lo que no existe."

Alejandra Pizarnik

Però també hi ha nits sense lluna

Potser podria donar mil trompades

a cada un dels records que ara

m'inunden i no deixen veure'm els peus.

-Ni tan sols el melic, em veig-

La llum que s'intueix

per la finestra dels meus somnis

és cada cop més i més vibrant

-avui, d'un lila fort-

La tinc clavada a la nuca

i em dibuixa un cercle com de divinitat

- com d'irrealitat-

Hi tinc tants forats al cos

que no veus

-que no podràs veure mai ja-

Tants!

Que em fa pànic i en sento

perquè se m'escapen flors

de mil colors

i les vaig abandonant pel camí

però no llençant, les disposo cuidadosament

- alguns les han vist-

Però l'habitació en queda plena

i ara està massa desendreçada

i em fa mal.

És el jardí que sempre ha estat

però que abans no sabia que hi era.

Qui sap,

potser aquesta imperfecció serà la meva gran sort

-no puc deixar de pensar que si fos una peça de roba

em tindrien a stocks o a tares

al 50% de descompte

i fora de rebaixes-

Qui sap,

potser amb elles et podré cobrir a tu

i a tots els demés morts.

I sense saber-ho dormiré damunt làpides vestides de flors.

Potser inauguraré un cementiri de records.

Però la realitat és que ja no sé si el meu temple encara és meu.