divendres, 14 de gener de 2011

L'adéu

el sospir ha estat llarg
però els pulmons ja són buits
ara entreveig la possibilitat d'alimentar-me d'aire nou

durant aquestes 700 llunes
he estat endevinant per què tenia el cor ple de fang
per què no brillava
sabent que la llum és vida
i que d'això encara en vesso

ha arribat el moment de dir "adéu":
desapareixo
i ho faig perquè sóc més viva que mai
perquè les paraules ja no tenen prou força per a moure'm la balança
perquè la porta ja és tancada
però les finestres resten més obertes que mai
fixeu-vos-hi: "des d'aquí es veu el mar..."

pensem que aprenem a viure pel simple fet d'existir
però ens equivoquem
i l'aprenentatge passa per creuar deserts on
-de vegades-
la calor del sol i la fam ens ho posen fàcil per a creure els miratges
l'aprenentatge no és només un anar tirant pel camí fàcil
-el que t'han deixat ben net per passar -

he necessitat anar molt enrrere per a entendre qui sóc i perquè sento com sento
m'he perdonat
i he perdonat el món per no saber entendre'm
no penseu que deixaré de ser una ploramiques, una somniatruites o una romàntica
ara crec més que mai amb la màgia
ara començo a estimar-me
i poc a poc aprenc a estimar els altres

se m'acaba l'aire i em queda poc per dir
ja estic preparada i m'esperen

us desitjo a tots sospirs com el meu

i no us oblideu mai de qui sou (si ho dubteu, mireu cap endins: al cor)
parleu més amb vosaltres mateixos que amb ningú
-us ho mereixeu-

per la meva part ja està tot dit

restaré desperta les nits de lluna plena

(ens tornarem a trobar, segur, a prop d'una estrella)

Laia