dimarts, 24 de novembre de 2009

Oci, Gabriel Ferrater

Ella dorm.
L'hora que els homes ja s'han despertat,
i poca llum entra encara a ferir-los.
Amb ben poc en tenim prou.
El sentiment de dues coses: la terra gira, i les dones dormen.
Conciliats, fem via cap a la fi del món.
No ens cal fer res per ajudar-lo.




(De Teoria dels cossos, 1966)

dissabte, 21 de novembre de 2009

tot el que escriuria avui
seria una merda
així que ni m'hi poso

dimecres, 18 de novembre de 2009

Avui m’han dit que:

dels meus ulls en surten paisatges exòtics

del meu front constel.lacions

del meu nas flaires de llibertat

de les meves orelles rumors de la sabana

i dels meus llavis brins de sucre.



“Però tot això té una explicació!

El que no puc entendre és per què hi tens sal als racons,

d'on ha sortit i per què costa tant que marxi!”

- deia enfurismat el noi de la barra, el del fons -




A mi m’agrada molt la idea de ser un museu ambulant, una exposició, un trosset d’algun tipus d’art.

Potser volia ser el gomet vermell al mapa d’algú.



Potser volia convertir-me en metàfora

i ser poema tota jo.


Potser no aconseguiu que marxi perquè em surt de dins.
No sabeu admirar els vestigis d'una història morta?
Què vosaltres no us mireu la pell?!?
És la narradora de contes més famosa de tots els temps,
no se li escapa una,
mai s'amaga
i tampoc enganya.
...
M'escridassaven amb preguntes
i retrets!
He somrigut
cada dia ho faig més i millor
i pensant que hi ha coses que realment val la pena anar perfeccionant
he marxat.

divendres, 13 de novembre de 2009

"Mai no m'havia sentit tan vigorosament refermat en una certesa tranquil.litzadora: sóc un ciutadà del món, hereu no només dels grecs i els romans, sinó pràcticament de l'eternitat."



Un bàrbar al jardí, Zbigniew Herbert
"Si escric allò que sento és perquè
així faig minvar la febre de sentir."
Fernando Pessoa

dilluns, 9 de novembre de 2009

Desdibuixo el caminet aquell
que em duia a tu
quan sabia que sempre hi eres
i pensava que sempre hi series.
Avui ja no et trobo ni als retalls de paper escrits
que m’amaguen les parets.

I mira que t’hi busco.

diumenge, 8 de novembre de 2009


"Demà veniu ben d'hora

que hem de fer coses molt boniques."


Antoni Gaudí

dijous, 5 de novembre de 2009


El meu cor és un acordió
s’estira i s’arronsa
tot fent sorolls estranys.
Algunes vegades
pateixo la vergonya de que me’l sentin
i corro a amagar-me.
Altres cops
esforçar-se és inútil...
els seus sons resulten tan estridents
que els indígenes d’Austràlia s’asseuen a interpretar-me’ls
i certament us dic
que la seva resposta m’arriba.
Els dies que més música fa
són els dels estornells pel cel
els de pluja
i no sé per què.

dimecres, 4 de novembre de 2009

Ni la de Tortosa
Ni la del Delta
Ni la que va abandonar el Batxillerat
Ni la que va marxar cap a Barcelona
Ni la que va compartir cinc anys de la seva vida amb un noi fantàstic
Ni la que necessitava trobar-se els límits, i el va haver de deixar
Ni la que va anar a l’Àfrica sola
Ni la que no toca de peus a terra
Ni la que vol canviar el món
Ni la pessimista
Ni la solitària
Ni l’estudiosa
Ni l’enamorada

Ni “nena”
Ni “carinyet”
Ni “dolça”
Ni “ei, tu, la de les ulleres!”


A partir d’avui
demanaré que no m’anomeni ningú
mai més
vull deixar de tenir nom, cognom, sobrenom.
Potser deixant de tenir
començaré a ser
i no serà tot tan complicat.

A partir d’avui
que ningú em vulgui conéixer
i sobretot
que no cridin quan al mirar-me als ulls
s’hi reflexin tant
que s’ofeguin.



Un article a l’ADN (sí sí, he dit l’ADN) afirma que els paquistanesos han decidit oferir passamuntanyes enlloc de cerveses pels carrers, que es venen millor, es veu.


Tots tenen pànic de trobar-me.


Que se’t permeti saber qui ets
trobar-te el nom
diuen que fa mal
i no agrada.
Per a mi és una necessitat bàsica.




Mai més tornaré a ser allò que no sóc.
Repeteixo: mai més.

I no, no
no m’ho pregunteu.

Màrius Sampere

"Mai no arribarà la fi del món
si et recordo la veu
i sigui recordada
la meva veu després, i molt més tard
encara, la memòria fidel,
conjurant la tenebra i els enterramorts,
arrenqui del silenci les imperceptibles
preguntes dels ulls cecs: on ets?, on ets?,
on ets?, i cap resposta
no s'alci de la terra
llevat d'una flor."
Màrius Sampere, Mai no arribarà la fi del món

dimarts, 3 de novembre de 2009


Transmutaré:

seré formiga,

resseguiré tots els camins d’aquest món,

menjaré arena,

m’incendiaré del sol
------------------------------

Quan torni…

que no et facin angúnia les cremades

dilluns, 2 de novembre de 2009


Estat de consciència ideal:

oblidar que un dia vam ser-ne un de sol.
La foscor et fa més pàl.lida
(més del que ja ets).
Sempre hi ha hagut senders secrets
darrere parets de marbre,
només pronunciar la paraula exacta
o moure la pedra que cal
i escapar lluny,
lluny, lluny, lluny
ben lluny.
Jo mai he sabut pronunciar l'exacte
i els jocs de taula no són el meu fort.
La paret no s'obre.
Em queden minuts de vida.
Esdevenir,
així de cop,
allò que t'arrastra sense saber,
ser aire o paret, cadira, boli, got, cigarret...
Ser tot menys persona,
menys tu,
ser el forat del no-res.
Pensar que ho saps tot
i una nit,
adonar-te'n de que no saps res.
Buscar la mirada de l'instant precís
i que et diguin que mai va existir,
caminar per carrers de gel
i que tot es desfaci al teu pas.
Ser-ho tot
per a no ser tu mai més.
Deixar d'existir.