dimarts, 30 de març de 2010

I cobrint-lo d'un vel rosa
-molt fi-
acomiades el de la teva esquerra
i ho fas amb tot l'amor del món
el que portes a dins
però que és dels dos en realitat.
Tants anys que mai han sigut massa...
Éreu sucre
i ara ja no
-cap dels dos-
Cal puntuar de vegades
cal fer-ho per a poder respirar.
Aquest és un punt i a part.
Però no deixis de mirar amunt:
"- Has vist quins versos més bonics?"
"- Mai s'esborraran."
Des d'ara i per sempre
quan ens mirin als ulls
-quan ho facin de v'ritat-
podran llegir les poesies d'amor
més boniques del món.
"- No t'estranyis si ploren,
jo mateixa ho faig davant el mirall."
I gairebé sense adonar-te'n
has tancat un altre cicle.

dissabte, 27 de març de 2010

Pujar al núvol que t’espera
on t’hi sents bé
i deixar de ser de la terra
-deixar de fer veure que ho ets-
Només retornar constantment al lloc d’on véns.

No voler oblidar que no només has plorat tu
que no només l’altre s’ha equivocat
i veure, per fi, tantes i tantes coses.
I desafiar el mur només amb la mirada.
I respirar l’abisme.
I veure que a tu no et va bé que hi sigui
però que voler eliminar-lo seria injust
-“fixa-t’hi bé, hi ha tanta vida als rius!”-

I només poder mirar el que ens queda a baix sense sentir vèrtig.
I només deixar els rems.
I només que sigui el vent qui arrossegui cada pas.

I només sent molt conscient de la cosa més bonica:
ara ja no et cal tenir els ulls oberts per veure-hi.

dimecres, 17 de març de 2010

El preludi de l’acció
tantes vegades massa curt
ara és etern.

Pensaràs que els dies se’t desfan a les mans
com la crema de xocolata aquella
que tant t’agradava quan tot era massa gran per tu
quan les distàncies eren incalculables
i el temps sempre infinit.

Ho pensaràs i serà v’ritat
i ho serà tant com que et vas fent gran
i que tot al teu voltant ja no és de fulles seques i sucre
i que el foc ja et crema
que la pell se’t torna negra
perquè recordes que ho vas ser un temps
i t’emmalaltiran els records
-la nostalgia serà infinita-

Els teus ulls també han canviat
i tot el que mires
-ara-
potser ja brilla.

dissabte, 13 de març de 2010

Seguirà afirmant que està més viva cap endins que cap enfora

-cap al món-

i que per això se sent tan a prop l'ànima

dijous, 11 de març de 2010

Una gran experiència...


Ara ja fa dos mesos que em va arribar la petició des de la Universitat de Barcelona d'elaborar un escrit sobre la meva experiència a l'Àfrica, i jo la vaig acceptar amb molta il.lusió. L'escrit no em va sortir tal i com pretenia ja que a hores d'ara encara he de realitzar grans esforços per a poder posar paraules a tots els sentiments, emocions, vivències i persones que van conformar aquesta història tan maca.
El resultat final va ser aquest que avui m'atreveixo a exposar-vos al bloc.
Desitjo que us agradi!

http://mobilsbid.blogspot.com/2010/03/una-gran-experiencia.html


UNA GRAN EXPERIÈNCIA...


L’estiu passat vaig viure una experiència que em va canviar la percepció del món i la manera d’afrontar la vida. Això va ser durant l’estada d’un mes a l’Àfrica.
Vaig anar-hi després d’haver conegut –coses de la vida, per casualitat- al germà d’una noia que hi havia anat diverses vegades i que havia fet una gran amistat amb una família burkinesa. La oportunitat se’m va presentar el mes de febrer a Londres, durant una petita escapada que vaig fer per a poder desconnectar de la rutina diària i conèixer la ciutat.
Southampton va ser el punt de partida d’aquesta aventura, allà vaig poder conèixer a la noia que uns dies després m’invitaria a viatjar fins Ouagadougou com a membre de la seva nova i petita (de fet, petitíssima) ONG.
Des del mes de febrer i fins l’agost –el mes que tenia pensat passar en terres africanes- vaig estar planejant-ho tot: vaig llegir acuradament llibres que em poguessin explicar la cultura africana i la seva mentalitat, la manera com m’havia de comportar amb aquelles gents... I sobretot volia anar-hi tenint molt present la realitat del país on viuria un mes, el perquè de la seva pobresa i del seu subdesenvolupament.
El temps va passar volant, sense adonar-me’n ja era juliol, en poques setmanes agafaria un avió tota sola que em portaria molt lluny.
La meva família i amics em recolzaven en aquest projecte afirmant que tenien ben clar que aquest dia havia d’arribar tard o d’hora, però rere els seus sincers consells sempre hi quedava un fons de preocupació.

Agost. Pujo a l’avió. Escala a Casablanca. Vaga de pilots. Tres dies sola al Marroc.
No sé perquè però no tinc por, de fet, mai m’he sentit tan bé. Sé que arribaré, sé que hi he d’anar, sé que no m’he equivocat. Menys mal! La meva gran por era penedir-me una vegada allà, però no. Potser sóc més forta del que em penso, potser m’he de deixar d’infravalorar. Sí que puc!
3:15 h. de la nit. Arribada a Ouagadougou. L’aeroport és tan gran com el menjador de casa, penso. Sóc la única persona blanca, però tothom m’ofereix somriures. A partir d’aquest moment i durant 31 dies sóc una africana més, que la meva pell sigui més pàl•lida no vol dir res.
Al cap d’una hora més o menys em vénen a recollir. És Marcel (director de l’escola de nens pobres amb qui viuré aquests dies). Està molt content de veure’m i em rep amb una abraçada (tan preocupada com estava jo amb la manera de presentar-me i saludar per primera vegada!). La seva veu em reconforta, ja no estic sola, i també sé que no ho estaré en cap moment.
Conèixer els nens del centre d’alfabetització on passaré tots els matins d’aquests 31 dies resulta ser una experiència inigualable. Tots i cada un d’ells em reben amb un afecte enorme, sembla que ens coneguem de tota la vida. Jo intento ensenyar-los a desenvolupar els seus coneixements bàsics sobre la llengua anglesa, però ells acaben oferint-me lliçons de vida sense proposar-s’ho, només observant-los:
L’actitud positiva davant les dificultats, la solidaritat sense límits, els somriures constants, la fortalesa, la vitalitat, les ganes de superar-se i aprendre, la capacitat de viure feliços amb ben poc...
No puc deixar de pensar en com de diferents són els nens dels països desenvolupats i començo a plantejar-me moltes coses. Em faig preguntes i me les responc, trenco esquemes, salto barreres, aplaco pors... Intento apuntar-ho tot al quadern de viatge però no puc, és massa, no trobo les paraules però tampoc em desespero (aquí és impossible), sé que quan les necessiti ja em vindran.
Els vincles emocionals que crees amb les persones que t’acompanyen i et conformen el dia a dia en una experiència d’aquest tipus són impressionants.
Podria elaborar una llista molt extensa de tot allò que he après al continent Africà, però encara no ho puc fer. Ja han passat set mesos i a hores d’ara encara estic digerint cada una de les vivències.

L’últim apunt que m’atreveixo a escriure és d’il•lusió i esperança.
La il•lusió de tornar-hi i seguir amb el projecte i l’esperança de que més persones sentin la necessitat d’involucrar-se en projectes humanitaris. Queda tanta feina per fer!

Tinc 22 anys, em dic Laia i mai havia somrigut tant com durant aquests 31 dies a l’Àfrica.

dijous, 4 de març de 2010



Si algun dia em perdo
i de nou
m'entreveus al bosc
explica'm les nits sense dormir
i les llàgrimes
explica'm la música i cada una de les paraules
fes-ho per mi.
Si algun dia em perdo
de nou
i torno a tu
serà perquè per primer cop
m'hauré trobat.
I si us plau...
aquesta vegada no em permetis tornar a marxar.