dissabte, 31 d’octubre de 2009

radiografia d'ànima

Cada dia quan em llevo tinc llaganyes als ulls, els cabells massa ondulats i l'esquena em fa mal.

Mai recordo els somnis i em desperto una mitjana de dos cops per nit amb la necessitat de resseguir paraules.

Cada matí penso en quedar-me tot el dia al llit, en deixar de formar part de tot això que no sento.

Sé que he nascut per a pintar (dibuixo realitats que possiblement mai ningú veurà), impregnar-me de tot i respirar només de l'aire que em fabrico al passar fulls.

Abans em compraria un llibre que menjar.

Visc fent, desfent i refent nusos d'emocions i mirades (se'm claven tant a dins que em fan mal).

Les ombres m'apassionen i de vegades en persegueixo alguna amb l'esperança de trobar no sé el què, potser la meva, però de moment no hi ha sort.

Sóc fàbrica eficient de llàgrimes i em passo hores infinites contemplant el cel (des de que porto l'africà al cor, batega millor).

Puc passar-me dies sencers sense parlar amb ningú.

Em molesta que m'agafin de la mà.

M'agraden les bledes.

No crec en prínceps blaus ni en fades, però en bruixes sí (n'he vist unes quantes).

He estat a punt d'ofegar-me massa vegades.

Un metge afirma que sóc massa jove.
L'altre no sap que diagnosticar.

Els comento que ahir vaig decidir començar a estalviar. Guardaré rialles al calaix de la tauleta de nit. Serà la meva inversió per si se m'acaben.

Se'n van dient que sóc un cas atípic, poc normal.

Com més s'allunyen millor els sento, i com més ho fan menys fosc se'm fa el camí.


Tot apunta a que els estranys són ells.... no?

dijous, 29 d’octubre de 2009

LA COLLITA, Vicent Andrés Estellés

Passen els dies, i pengen
llàgrimes, llàgrimes, llàgrimes.

Passen els dies, i renten
la sang en les estovalles.

Passen els dies, i creixen
llàgrimes, llàgrimes, llàgrimes.

Passen els dies, i deixen
silenci i pols per on passen.

Amb el silenci prosperen
llàgrimes, llàgrimes, llàgrimes.

Els greuges i les ofenses,
el repertori de faules.

Passen els dies, i deixen
quallat l'oli de les llànties.

La por en les cantoneres,
la sang rebentant els cànters.

Amor amunt, van i vénen
llàgrimes, llàgrimes, llàgrimes.

Passen els dies, i deixen
caure insults i caure pactes.

Passen els dies, i pengen
les llàgrimes en els arbres.

En els arbres, en el vent,
llàgrimes, llàgrimes, llàgrimes.

Por

Un animal salvatge, palpitant, amagat al subsòl de la nostra intimitat. Impossible d'amansir, aquesta bèstia negra ens rosega contínuament. De vegades, fins i tot ens preguntem si ella mateixa deu estar esfereïda. La dissortada criatura petaria de dents i ens esgarraparia per descuit. Fins al moment en què morta de cansament, es cargolaria sobre si mateixa i s'adormiria.
Llavors, per fi, ens deixaria respirar.

Font: Diccionari dels sentiments

dilluns, 26 d’octubre de 2009

Maria Mercè Marçal

Com l'assassí que torna al lloc del crim
havent perdut memòria i oblit
i en el llindar troba qui creia mort
i se'n fa esclau sense saber per què
i es torna gos, i li vetlla el casal
contra la mort, contra aquest lladre absent
que pot robar-li el preu del seu rescat,
així tornava jo al lloc de l'amor.
A hores d’ara,
París o Roma
em serien els destins ideals.
Necessito paisatges
més utòpics que tu
(urgentment).
Encara vaig resseguint
vestigis de somnis.

dijous, 22 d’octubre de 2009


Potser no existeixes

i pensant-te...

t'invento.

dimecres, 21 d’octubre de 2009

I què puc fer jo
si ets de sorra i aigua
si te m'ofegues
amb cada paraula
si te'm desfàs entre els dits.

dilluns, 19 d’octubre de 2009

del color de la cendra o la incertesa

T’abandones a les seves mans fines i suaus,
tant ho són!
com no n’havies sentit mai abans.
T’acarícia tota
com sempre fa,
com des de fa molts anys ja...
I la tossudesa de l’ànima encallada
insistint en trobar-li el per què,
i no veu que de vegades saber-ho tot no cal.
Restes immòbil fins que se’n va
mentre a fora
comença a ploure,
i acluques els ulls.
“Sí sí... fins demà”.

ruta a l'oblit

Sento el camió de la brossa
com moltes nits
desfilar pel carrer de baix
el que ara
per allò de
l’atzar
el destí
la sort
el verí
...
la sort disfressada de verí
potser
resulta que també és el meu
i m’obliga a pensar que en mi
hi ha incomptables coses que caldria baixar a tirar
demà els hi demanaré de pujar.

diumenge, 18 d’octubre de 2009

Bon dia tristesa, Françoise Sagan

... Avui, alguna cosa es cargola dins meu com una seda, irritant i dolça, i em separa dels altres.

dijous, 15 d’octubre de 2009

Malenconia: "La felicitat d'estar trist", Victor Hugo

No us heu d'espantar, benvolgut senyor Kappus, quan neixi en vós una tristesa, ni que sigui una tristesa més gran que totes les que heu viscut. Quan passa una inquietud, com una ombra o llum de núvol, sobre les vostres mans i la vostra manera de fer, heu de pensar que alguna cosa es forma en vós, que la vida no us ha oblidat, que us dóna la mà i que no us abandonarà. Per què voleu excloure de la vostra vida sofriments, inquietuds, feixugues malenconies, dels quals ignoreu l'efecte que obraran en vós?
Rainer-Maria Rilke, Cartes a un poeta jove

dimecres, 14 d’octubre de 2009

Kairos (l'experiència del moment oportú)

La persistència de la memòria o Els rellotges tous, Salvador Dalí
"Qui el vegi un instant no el podrà oblidar mai més", Gala

dimarts, 13 d’octubre de 2009

"Le désespoir est assis sur un banc"


En una plaça, en un banc
Hi ha un home que us crida quan passeu (...)
Si us el mireu
Si us l'escolteu
Ell us fa un senyal, i res ni ningú
No us pot impedir de seure al seu costat
Llavors ell us mira i somriu
I vosaltres patiu terriblement
I l'home continua somrient
I vosaltres somrieu amb el mateix somriure
Exactament
Com més somrieu més patiu
Terriblement
Com més patiu més somrieu
Sense remei



Jacques Prévert, Paroles (1945)

diumenge, 11 d’octubre de 2009

Breakfast at Tiffany's

- Coneix vostè aquells dies en que tot es veu de color vermell?
- Color vermell? Voldrà dir negre.
- No, es pot tenir un dia negre perquè una s'ha engreixat o perquè ha plogut massa, estàs trista i res més. Però els dies vermells són terribles, de sobte tens por i no saps per què.


divendres, 9 d’octubre de 2009

Escriuré...

El traç imperfecte dels meus dits
t'acarona l'esperit
i tu, sense adonar-te'n.
Resseguiré cada absurd pensament
i me'n deleitaré de tots ells.
Després, escriuré un poema per a esgotar-me,
sagnar-te vers a vers fins a que no en quedis gens
i no poder anomenar-te mai més.
Escriuré per a que mai coneguis la lluna
acariciant-me els cabells,
per a que no t'abandonis
(no, ja no)
al bassal de perles que cobejo
i que he fet jo
i que són teves perquè parlen de tu en cada reflex.
Pintaré un vitrall i durà els tons de la feresa,
i serà greu i serà trist
i serà intocable fins i tot per als àngels.
Ja mai podràs admirar l'estimació desmesurada
perquè ara sé que els murs de la pàtria nostra
et serien incòmodament feixucs.

La Lluna

El castell

- Trobaré a faltar la persona que espero -diu K., brandant el cap.
- La trobarà a faltar de tota manera, tant si l'espera com si no -diu el Senyor...
- Aleshores m'estimo més trobar-la a faltar mentre l'espero -diu k.

Franz Kafka, El castell

Encantament:

"Conte de fades. Un plaer que té la puresa d'un diamant. La joia rutila. La vida adopta la lleugeresa d'un somni. Un mag ha transformat amb un cop de vareta totes les ortigues del nostre esperit en un bonic pom de roses. Surem en un somni sense núvols, dolç com la felicitat."
Font: Diccionari dels sentiments

dijous, 8 d’octubre de 2009

Una vegada un gran amor...

Una vegada un gran amor va tallar la meva vida
en dues parts.
I la primera part
continua recargolant-se en un altre lloc,
com una serp mutilada.
Però els anys que ja han passat m'han asserenat,
m'han guarit el cor i han aplacat els meus ulls.
I sóc com un home al desert de Judà
parat davant el rètol Nivell del mar,
i sap imaginar-s'ho,
tot i no veure el mar enlloc.
És així que et recordo a tot arreu,
al nivell del teu rostre.
Una vegada un gran amor, Iehuda Amikhai