dijous, 27 de maig de 2010

Tristesa somiadora



Ja feia hores que la llum li acariciava els ulls, però ella es resistia a posar-se d'empeus.

Quasi bé sense adonar-se'n va tornar, somiadora, a la ciutat que va fer-la gran sense voler. Allà, els núvols sempre caminaven quatre passes per davant seu i, per tant, tot el que trepitjava ja brillava. Mai hi havia ningú als carrers, sempre hi era ella sola, i les llàgrimes, allà, eren les llavors de les flors. Les places n'eren plenes.

Aquell dia es va llevar molt tard i en un acte gairebé inconscient va sortir al balcó de l'habitació que ara li feia de casa. El mateix panorama de sempre, les mateixes veus, la mateixa guitarra. Va pensar de pintar un paisatge nou i penjar-lo a les finestres, jugar el joc d'anar-se'n sense marxar, canviar el llit i les taules, podria, fins i tot, pintar un univers al sostre i un jardí al terra.
Canviar-se ella si no podia canviar el món!


De la butxaca del pijama sobresortia, subtilment, un dels ventricles d'aquell cor amanyagat i convertit en múscul intranscendent, que tant havia llagrimejat temps enllà.

dimecres, 19 de maig de 2010

Fabricar moments de mel i pluja és sobreviure de la única manera que jo sé fer el cinisme al que t’agarres amb les forces que no tens però que el vent s’emporta tot això per dir que fabricar moments de mel i pluja cansa molt perquè l’alè se t’acaba i vas tirant només amb el cafè que t’ofereix el transeunt no el que tu a ell perquè veu que la seva casa és de fusta prima però la teva inexistent i no és que les estrelles et defugin ni que els cambrers no et regalin xupitos a tort i a dret és que el camí de la realitat aquesta se’t torna ple de fang i merda i només fas que cercar l’inexistent i que et diuen que veus pardals allà on no hi ha res i que et criden que paris ja de pintar el que no hi és i que tu res.
Que tothom deixi de donar consells.

dilluns, 17 de maig de 2010

Nostàlgia
de nit i de lluna
d'estiu.

Enyorança de l'enyor
quan et tenia
i et sabia tan poc real
que no gosava tocar-te
no fos que et descobrís miratge
i morís de pena
i sense aigua.

Una engruna de nostàlgia
per cada porta tancada
paraula ensorrada com tresor d'illa
i riu cobert de seda i plata.

I la gota de tristor
fina i perfumada
que decideix néixer
de la terra que aguarden els meus ulls
de la terra de la pàtria meva
que és l'única i l'autèntica
i cau
i no se sap.

Et trobaré a faltar
emmirallada per la lluna plena.

The laughing heart (Charles Bukowski) i la veu de Tom Waits...

your life is your life

don’t let it be clubbed into dank submission.

be on the watch.

there are ways out.

there is a light somewhere.

it may not be much light but

it beats the darkness.

be on the watch.

the gods will offer you chances.

know them.

take them.

you can’t beat death but

you can beat death in life, sometimes.

and the more often you learn to do it,

the more light there will be.

your life is your life.

know it while you have it.

you are marvelous

the gods wait to delight

in you.

Charles Bukowski

dimarts, 11 de maig de 2010

Hermosa soledad

Abren y cierran puertas sin cesar,
se abre una puerta y se vuelve a cerrar,
se cierra y se vuelve a abrir.

Buscan sin cesar al otro
y después de encontrarlo, se separan,
y después de separarse continúan buscándose.

Jimmy Liao

dissabte, 8 de maig de 2010

L'avui em té aquí:

I no em deixa

ni en vull sortir.

dilluns, 3 de maig de 2010

Fa dies que plou. Tothom diu que ja en són massa. Que tant no cal. Que ja està bé. Que prou aigua. Però no. Jo vull que segueixi i que no pari. Que l’aigua ho mulli tot. Que em mulli a mi. Que em reblaneixi les crostes. Que em curi els talls. Que l’aigua em regalimi per la cara. Que enlloc de gotes semblin llàgrimes. Perquè voldria plorar i no puc. El nus altre cop que no em deixa. I jo ho intento i no puc. I és inútil l’esforç. Perquè si hi ha nus no hi ha plor. Perquè si hi ha pluja hi ha nus. Hi ha llàgrimes d’aigua. I puc jugar brut amb mi mateixa i fer mil trampes i creure’m que són llàgrimes i que finalment he aconseguit curar-me. Però després sempre em surt aquest subconscient que quan ha de callar parla i quan ha de parlar calla i em diu que tot és mentida. I que la pluja és pluja i que les llàgrimes són llàgrimes i que això que em regalima per la cara és pluja i no són llàgrimes. I que les llàgrimes d’aigua no existiexen. Que si segueixo mentint-me a mi mateixa enlloc de nusos se’m faran llaços. I que llavors ja l’hauré ben cagada perquè ni els grans experts en nusos han arribat a poder desfer l’entrellaçat de llaços que es fa un mateix quan s’ha enganyat massa. I el subconscient xerra que xerra i fent-me sentir formiga. I dient-me després de tot la teva pitjor enemiga ets tu mateixa què no ho veus?
I a mi se’m posen les galtes roges i els ulls més rojos encara i els llavis se m’apreten i les dents de dalt toquen bruscament les de baix una mitjana de 10 vegades per segon i les mans les tinc al teclat del portàtil com sempre.
He pensat d’enviar a la merda d’una vegada per totes al meu subconscient.
De dir-li que què s’ha pensat, que aquí mano jo i que si no està content ja sap on està la porta. Que foti el camp i que no cal que torni.
Potser ho faré quan pari de ploure.

dissabte, 1 de maig de 2010

Ha nascut al terra de l'habitació
al terra fet de pedra vella
una decepció.

La decepció d'un dia sense pluja?
La decepció d'un mar sense sirenes?
La decepció de la papallona perduda?
La decepció de la foscor de les estrelles?

La decepció d'un present que se t'escapa, potser?

El món gira i gira
i jo de vegades ho puc notar
trepitjo el terra
intento caminar
posar-me d'empeus
però no puc.

Llavors el pànic és tal que allargo un braç i totes dues cames
intentant arribar al calaix
i rebusco dins el bloc de dibuixos antics el teu retrat.

Els colors d'un passat perfecte em són els analgèsics al dolor
ni farmàcies ni res
només viatjar enrrere uns moments
-una estona, només-
agafar les forces que necessites i poques vegades tens
i recomençar a aprendre a caminar.