Fronteras inútiles

un lugar
no digo un espacio
hablo de
qué

hablo de lo que no es
hablo de lo que conozco


no el tiempo
sólo todos los instantes
no el amor
no
sí
no

un lugar de ausencia
un hilo de miserable unión.


Alejandra Pizarnik

Va obrir la porta de sempre, però el paisatge que es trobava al darrere, aquesta vegada, era del tot diferent.
Va sentir por i va haver d'engolir saliva. Però... on havia arribat?
Tot el que veia era verd, les fulles, les flors, les papallones, la lluna, el mar.
Ella mateixa també el portava el verd! Un vestit que li arribava fins als turmells, un barret que li tapava la cara, un gatet a la butxaca...
Va haver de seure al terra, tancar els ulls, fregar-se'ls fort i tornar-los a obrir.
A l'adonar-se'n de que tot seguia igual, va posar-se d'empeus i va decidir començar a caminar. Anava descalça, però les pedres no se li clavaven ni li feien mal, tot al contari, el seu tacte era suau, agradable. Quin món tan estrany.
Va caminar durant hores, però allà l'alè mai se li acabava. Quan la lluna va acabar de recitar el poema d'acomiadament, després de molta estona de trobar-se al món verd, el sol, entusiasmat, va assomar els seus raigs.
Només després de moltes hores va descobir que no hi havia ningú més que ella, allà.
"Una altra vegada!", va pensar. "Ja sóc, un altre cop, sola a un lloc estrany".
Tot el que li va passar després d'això, no s'atreveix a explicar-ho, encara.
Diu que va arriscar-se a enterrar vaig la sorra verda moltes coses que li pesaven massa, i que la sorra va engolir-les totes, una a una les va anar desfent i, seguidament, les va convertir en castells preciosos.
Vaig somriure quan em va dir que les llàgrimes, aquesta vegada, no eren de tristesa.

Durant aquests dies he mort i ressucitat una mitjana de cent cinquanta vegades quan em preguntava per què seguia respirant si havia escollit no tenir-te si havia volgut anar-me'n els pulmons se m'omplien de roses que m'ofegaven ningú la tenia la resposta no sé qui cony decidia de tornar-me a la vida alguns que caminaven a prop potser però no t'enganyaré si et dic que cap va omplir-me els ulls de llàgrimes he anat morint i tornant a la vida girant el rellotge d'arena esperant el moment exacte per a tornar i dir-te que tot ha sigut un somni que res no podia ser real però es que no en tinc les forces les que tenia llavors van cansar-se dels meus plors i van fugir cames ajudeu-me i les poques que em tenen llàstima aquestes no en són suficients.

Ara ja no em tallo els cabells ni em pinto les ungles ni em poso perfums ni miro pel.lícules americanes ara només vesteixo de negre escolto cançons tristes em llevo quan el sol dorm i ressegueixo les petjades dels gats negres del meu carrer (he descobert que sempre en tinc algun a prop).

Mirar l’horitzó des del vaixell que guardes en secret a dalt al terrat al que ningú puja ja és això el que fas cada nit quan et busquen i tu ja no vols perquè ja no et ve de gust la cervesa per la conversa estúpida i sense sentit per a no sentir-se sol durant dues o tres hores i compartir el fum dels bars i dels carrers perquè les respostes no hi són allà ni les té mai ningú i ara ja saps quines ombres vols perseguir quines llunes t’esperen i per això dius que tens molta feina a fer que has d’estudiar molt que estàs molt cansada i que no tens diners has evadit les respostes 22 anys i ara es revel.len i et busquen i se’t presenten al davant tan nítides i clares com l’aigua del mar que recordes quan els records eren dolços per l’amor que senties i que tenies i que pensaves que sempre voldries si fossis diferent menys complicada encara t’estaries al temple cuidant la flama i fent danses cada nit suplicant-li que mai s’apagués però com véns d’on véns i vas on vas vas haver de bufar i la força que no sabies que tenies va enfonsar les columnes i el sostre i totes les estatues ara encara somnies que ets allà i no saps si et vas equivocar això mai ho sabràs ningú es tortura tan bé com tu ho fas -guanyadora del concurs nacional de suïcidi emocional- mentrestant el te es refreda a la tauleta busques camins per a poder seguir caminant però ara prefereixes fer-los sola. I sí que t’hi sents.