pareix paraules tendres
i les deixa morir

sap la nit que té mil àngels guardant-la
sap de la por i de les llàgrimes
ningú llegirà ja mai allò de seguir viu bressolat per l'amor

la custodia de les ànimes que perden
és el mur que veus i olores
i tens tant pànic a trobar-te

el vent porta músiques i veus
les arrastra amb ell
i me les porta
desendreçades
res s'entén
neteja d'ànimes
putrefacció de les paraules
ja torna a anar-se'n...


ja torna....
ja ve......

De l'invisible que existeix... i de les nits vessant condicionals

- Però això no és d'ara. Ja fa temps. Què no ho veies?

- Olorava el fred, només, però no pensava que fos tant... mmm, que fos de veritat.

- L'error des del principi ha estat pensar massa. La raó mata la màgia... La ment és un lleó esperant ser domesticat.

- Vols dir que ens hem estat comportant com salvatges? Què només hem fet cas dels instints?

- No, no vull dir això.

- Parles d'abandonar-ho tot, de marxar...

- Parlo de que sempre hi ha estat.

- El què?

- El mur entremig dels dos.

Recepta per a la no tristesa

Pels senders d'or i marbre ni totes les portes són obertes ni totes les bombetes il.luminen de tant en tant he de parar i assegurar-me que poso el peu on l'he de posar que no rellisco que no caic de tant en tant la precaució excessiva em condueix al desastre però això passa només de tant en tant quan era petita ja coneixia el meu cel preferit ja sabia que ni sol que ni lluna ara m'agrada passejar-hi i quan ho faig de tant en tant els miralls em reflexen els meus deu anys.

I si m'observo ja quasi sóc la mateixa.

De cada pas covard d'existir de cada por de pupil.la ensorrada no sé si tots els camins em porten a Roma ni si totes les petjades fantasmes de mi no són alguna cosa més que la no consecució del voler per desig o l'estalvi de les tristeses que per acolloniment a que arribin sembla que tinguin més pressa en cercar-me de vegades de nit em disfresso d'allò que no sóc ni he sigut ni seré mai i darrere el mur que m'he construït ningú em reconeix.

La no nostàlgia del desert cada minut m'atrapa més i com que ara ja no m'hi acosto em roba els somnis de mel i només faig que menjar arena arena arena i si vull veure'm els peus doncs no me'ls veig.

I el final d'aquesta pel.lícula no el sé.

Regina Spektor - "Eet"

Els estels més remots i les imatges més boniques diuen que tot depèn de com mirem doncs és veritat avui he vist un mag perseguint el sol una flor somreia un arbre cantava una melodia preciosa i una fada la dansava.

I sí, amb els ulls tancats hi veig millor.

I l'ofrena

Gaelic Prayer - Lisa Thiel

Només seguir aprenent a ser de vent
només això

I l'ofrena a l'estel pel desig complert

En un simple parpalleig

hi tinc amagats tresors antics.

Tan vells són

que encara ara guarden pols.

Us parlo

d'un sentiment

d'una paraula

de riure i plorar

riure i plorar

perquè tot el que ha passat

és de veritat.

Us parlo

de tot allò que coneixeu

i gairebé mai pareu a entendre.

Us parlo

de quan algú es torna a enamorar

de la vida

i de cop

és fàcil respirar

i de cop

pot tancar molts cercles.

Us parlo de tenir sort

i que t'abracin

quan la lluna et canta

la victòria.

anomenar el que s'acaba
tot el que ja ha esdevingut
esgotar el joc de parar i amagar-se
perquè ja no queden racons
perquè ja no queda ni l'esma
de cercar el perquè

teixir-te les ales
i arrencar a volar

I know nothing

Decisió:

Valor i fermesa en la manera d'actuar.

Font: diccionaris.cat


Però.... me'n queda d'això?

Tot el que podria haver sigut

tot el que seria

si no fos

la que ara sóc.

No sé on queden

els desitjos de fortor i ràbia

-de capçalera de llit-

Sóc viva,

encara?

No sé on queda l'esguard escurridís que m'empaitava pels carrers de la ciutat vella de totes les farses exitsents la que més mal fa és la de l'ànima és el despit de cercar dins les petjades és descobrir que l'arc de mil colors ara no és més que sorra dels dies i diuen que no ets l'única amant de la búsqueda que no només tu has fet l'amor amb la incertesa i que mai seràs la protagonista de la llegenda diuen que cada vegada cada punta d'alba no només descús la teva tela que també mil més.


I que no estàs sola.

Fronteras inútiles

un lugar
no digo un espacio
hablo de
qué

hablo de lo que no es
hablo de lo que conozco


no el tiempo
sólo todos los instantes
no el amor
no
sí
no

un lugar de ausencia
un hilo de miserable unión.


Alejandra Pizarnik

Va obrir la porta de sempre, però el paisatge que es trobava al darrere, aquesta vegada, era del tot diferent.
Va sentir por i va haver d'engolir saliva. Però... on havia arribat?
Tot el que veia era verd, les fulles, les flors, les papallones, la lluna, el mar.
Ella mateixa també el portava el verd! Un vestit que li arribava fins als turmells, un barret que li tapava la cara, un gatet a la butxaca...
Va haver de seure al terra, tancar els ulls, fregar-se'ls fort i tornar-los a obrir.
A l'adonar-se'n de que tot seguia igual, va posar-se d'empeus i va decidir començar a caminar. Anava descalça, però les pedres no se li clavaven ni li feien mal, tot al contari, el seu tacte era suau, agradable. Quin món tan estrany.
Va caminar durant hores, però allà l'alè mai se li acabava. Quan la lluna va acabar de recitar el poema d'acomiadament, després de molta estona de trobar-se al món verd, el sol, entusiasmat, va assomar els seus raigs.
Només després de moltes hores va descobir que no hi havia ningú més que ella, allà.
"Una altra vegada!", va pensar. "Ja sóc, un altre cop, sola a un lloc estrany".
Tot el que li va passar després d'això, no s'atreveix a explicar-ho, encara.
Diu que va arriscar-se a enterrar vaig la sorra verda moltes coses que li pesaven massa, i que la sorra va engolir-les totes, una a una les va anar desfent i, seguidament, les va convertir en castells preciosos.
Vaig somriure quan em va dir que les llàgrimes, aquesta vegada, no eren de tristesa.

Durant aquests dies he mort i ressucitat una mitjana de cent cinquanta vegades quan em preguntava per què seguia respirant si havia escollit no tenir-te si havia volgut anar-me'n els pulmons se m'omplien de roses que m'ofegaven ningú la tenia la resposta no sé qui cony decidia de tornar-me a la vida alguns que caminaven a prop potser però no t'enganyaré si et dic que cap va omplir-me els ulls de llàgrimes he anat morint i tornant a la vida girant el rellotge d'arena esperant el moment exacte per a tornar i dir-te que tot ha sigut un somni que res no podia ser real però es que no en tinc les forces les que tenia llavors van cansar-se dels meus plors i van fugir cames ajudeu-me i les poques que em tenen llàstima aquestes no en són suficients.

Ara ja no em tallo els cabells ni em pinto les ungles ni em poso perfums ni miro pel.lícules americanes ara només vesteixo de negre escolto cançons tristes em llevo quan el sol dorm i ressegueixo les petjades dels gats negres del meu carrer (he descobert que sempre en tinc algun a prop).

Mirar l’horitzó des del vaixell que guardes en secret a dalt al terrat al que ningú puja ja és això el que fas cada nit quan et busquen i tu ja no vols perquè ja no et ve de gust la cervesa per la conversa estúpida i sense sentit per a no sentir-se sol durant dues o tres hores i compartir el fum dels bars i dels carrers perquè les respostes no hi són allà ni les té mai ningú i ara ja saps quines ombres vols perseguir quines llunes t’esperen i per això dius que tens molta feina a fer que has d’estudiar molt que estàs molt cansada i que no tens diners has evadit les respostes 22 anys i ara es revel.len i et busquen i se’t presenten al davant tan nítides i clares com l’aigua del mar que recordes quan els records eren dolços per l’amor que senties i que tenies i que pensaves que sempre voldries si fossis diferent menys complicada encara t’estaries al temple cuidant la flama i fent danses cada nit suplicant-li que mai s’apagués però com véns d’on véns i vas on vas vas haver de bufar i la força que no sabies que tenies va enfonsar les columnes i el sostre i totes les estatues ara encara somnies que ets allà i no saps si et vas equivocar això mai ho sabràs ningú es tortura tan bé com tu ho fas -guanyadora del concurs nacional de suïcidi emocional- mentrestant el te es refreda a la tauleta busques camins per a poder seguir caminant però ara prefereixes fer-los sola. I sí que t’hi sents.

Tristesa somiadora

Ja feia hores que la llum li acariciava els ulls, però ella es resistia a posar-se d'empeus.

Quasi bé sense adonar-se'n va tornar, somiadora, a la ciutat que va fer-la gran sense voler. Allà, els núvols sempre caminaven quatre passes per davant seu i, per tant, tot el que trepitjava ja brillava. Mai hi havia ningú als carrers, sempre hi era ella sola, i les llàgrimes, allà, eren les llavors de les flors. Les places n'eren plenes.

Aquell dia es va llevar molt tard i en un acte gairebé inconscient va sortir al balcó de l'habitació que ara li feia de casa. El mateix panorama de sempre, les mateixes veus, la mateixa guitarra. Va pensar de pintar un paisatge nou i penjar-lo a les finestres, jugar el joc d'anar-se'n sense marxar, canviar el llit i les taules, podria, fins i tot, pintar un univers al sostre i un jardí al terra.

Canviar-se ella si no podia canviar el món!

De la butxaca del pijama sobresortia, subtilment, un dels ventricles d'aquell cor amanyagat i convertit en múscul intranscendent, que tant havia llagrimejat temps enllà.

Fabricar moments de mel i pluja és sobreviure de la única manera que jo sé fer el cinisme al que t’agarres amb les forces que no tens però que el vent s’emporta tot això per dir que fabricar moments de mel i pluja cansa molt perquè l’alè se t’acaba i vas tirant només amb el cafè que t’ofereix el transeunt no el que tu a ell perquè veu que la seva casa és de fusta prima però la teva inexistent i no és que les estrelles et defugin ni que els cambrers no et regalin xupitos a tort i a dret és que el camí de la realitat aquesta se’t torna ple de fang i merda i només fas que cercar l’inexistent i que et diuen que veus pardals allà on no hi ha res i que et criden que paris ja de pintar el que no hi és i que tu res.

Que tothom deixi de donar consells.

Nostàlgia
de nit i de lluna
d'estiu.

Enyorança de l'enyor
quan et tenia
i et sabia tan poc real
que no gosava tocar-te
no fos que et descobrís miratge
i morís de pena
i sense aigua.

Una engruna de nostàlgia
per cada porta tancada
paraula ensorrada com tresor d'illa
i riu cobert de seda i plata.

I la gota de tristor
fina i perfumada
que decideix néixer
de la terra que aguarden els meus ulls
de la terra de la pàtria meva
que és l'única i l'autèntica
i cau
i no se sap.

Et trobaré a faltar
emmirallada per la lluna plena.

The laughing heart (Charles Bukowski) i la veu de Tom Waits...

your life is your life

don’t let it be clubbed into dank submission.

be on the watch.

there are ways out.

there is a light somewhere.

it may not be much light but

it beats the darkness.

be on the watch.

the gods will offer you chances.

know them.

take them.

you can’t beat death but

you can beat death in life, sometimes.

and the more often you learn to do it,

the more light there will be.

your life is your life.

know it while you have it.

you are marvelous

the gods wait to delight

in you.

Charles Bukowski

Hermosa soledad

Abren y cierran puertas sin cesar,
se abre una puerta y se vuelve a cerrar,
se cierra y se vuelve a abrir.

Buscan sin cesar al otro
y después de encontrarlo, se separan,
y después de separarse continúan buscándose.

Jimmy Liao

L'avui em té aquí:

I no em deixa

ni en vull sortir.

Fa dies que plou. Tothom diu que ja en són massa. Que tant no cal. Que ja està bé. Que prou aigua. Però no. Jo vull que segueixi i que no pari. Que l’aigua ho mulli tot. Que em mulli a mi. Que em reblaneixi les crostes. Que em curi els talls. Que l’aigua em regalimi per la cara. Que enlloc de gotes semblin llàgrimes. Perquè voldria plorar i no puc. El nus altre cop que no em deixa. I jo ho intento i no puc. I és inútil l’esforç. Perquè si hi ha nus no hi ha plor. Perquè si hi ha pluja hi ha nus. Hi ha llàgrimes d’aigua. I puc jugar brut amb mi mateixa i fer mil trampes i creure’m que són llàgrimes i que finalment he aconseguit curar-me. Però després sempre em surt aquest subconscient que quan ha de callar parla i quan ha de parlar calla i em diu que tot és mentida. I que la pluja és pluja i que les llàgrimes són llàgrimes i que això que em regalima per la cara és pluja i no són llàgrimes. I que les llàgrimes d’aigua no existiexen. Que si segueixo mentint-me a mi mateixa enlloc de nusos se’m faran llaços. I que llavors ja l’hauré ben cagada perquè ni els grans experts en nusos han arribat a poder desfer l’entrellaçat de llaços que es fa un mateix quan s’ha enganyat massa. I el subconscient xerra que xerra i fent-me sentir formiga. I dient-me després de tot la teva pitjor enemiga ets tu mateixa què no ho veus?
I a mi se’m posen les galtes roges i els ulls més rojos encara i els llavis se m’apreten i les dents de dalt toquen bruscament les de baix una mitjana de 10 vegades per segon i les mans les tinc al teclat del portàtil com sempre.
He pensat d’enviar a la merda d’una vegada per totes al meu subconscient.
De dir-li que què s’ha pensat, que aquí mano jo i que si no està content ja sap on està la porta. Que foti el camp i que no cal que torni.
Potser ho faré quan pari de ploure.

Ha nascut al terra de l'habitació
al terra fet de pedra vella
una decepció.

La decepció d'un dia sense pluja?
La decepció d'un mar sense sirenes?
La decepció de la papallona perduda?
La decepció de la foscor de les estrelles?

La decepció d'un present que se t'escapa, potser?

El món gira i gira
i jo de vegades ho puc notar
trepitjo el terra
intento caminar
posar-me d'empeus
però no puc.

Llavors el pànic és tal que allargo un braç i totes dues cames
intentant arribar al calaix
i rebusco dins el bloc de dibuixos antics el teu retrat.

Els colors d'un passat perfecte em són els analgèsics al dolor
ni farmàcies ni res
només viatjar enrrere uns moments
-una estona, només-
agafar les forces que necessites i poques vegades tens
i recomençar a aprendre a caminar.

Creure en els dies de pluja i vent

que ressoni cada gota al terra com si l'hagués d'enfonsar

-que l'enfonsi-


I el ritual de sempre:

1. endavant

2. gira't i observa

3. fes una radiografia de l'escena: pensa, pensa, pensa....!

"però, n'estàs segura?"

4. Posa't la caputxa

-la que fa que no hi siguis per a poder recular-

Creure que res és tan important

però el paraigues sempre obert

així no veuen la màscara

-la que repintes cada dia,

la que avui hi té posada una llàgrima-

És l'altra caputxa

-però quantes disfresses tinc?-


El mateix ritual de cada dia

i després vas i dius que no t'amagues

-"Jo?!?"-

i quan veus que el núvol et cerca...


Rituals per a que no et trobi

estesa a terra

amb una rosa a la mà

i el desig d'esdevenir l'estatua

que ningú voldria posar

al menjador de casa.

Imagineu que totes les persones tenim una petita llum a l'altura de l'estòmac, aproximadament.
Aquesta flameta expressa en forma de colors, d'intensitat de la llum, de calor... el que sent la que la posseeix. Així, per exemple, una noieta amb una flama color de rosa que il.lumina tot el que mira i que escalfa està enamorada i és corresposta o un senyor amb la llum verda està dotat d'una creativitat immensa, és un artista, un geni.

Ara imagineu que sense saber perquè podeu veure totes i cada una de les llums. Fins i tot de les persones que no coneixeu! Pel carrer, pel metro, a la universitat, a la feina, a la platja, a una discoteca.

Imagineu que mirant amunt, molt amunt, alguns resplandors es creuen, s'ajunten i es fusionen creant núvols preciosos -i que aquests són els coixins dels àngels-. Imagineu els motius de les fusions: futurs amors que encara no es coneixen? amistats, potser? Víncles que encara no s'han materialitzat.

Imagineu que cada vegada que abraceu a algú esteu regalant-li un bocí de la vostra llum, i, d'aquesta manera, entre tots ajudem a que ningú se li apagui.

Per desgràcia ja n'hi ha alguns que no la tenen, que l'han perdut... I d'altres que es dediquen a anar apagant-les -mai us refieu dels que bufen massa-.

La veritat és que l'únic aliment necessari per a mantindre-la ben viva el portem tots a dins des de que naixem -bé, des de sempre, en realitat- i és l'amor.

Una nit vaig veure a un noi que tenia una llum tan forta, tant... que havia pogut néixer i créixer una flor dins seu. I la flor brillava. I tot ell brillava.

Però no ens enganyem, això no és corrent.

"Ella se desnuda en el paraíso

de su memoria

ella desconoce el feroz destino

de sus visiones

ella tiene miedo de no saber nombrar

lo que no existe."

Alejandra Pizarnik

Però també hi ha nits sense lluna

Potser podria donar mil trompades

a cada un dels records que ara

m'inunden i no deixen veure'm els peus.

-Ni tan sols el melic, em veig-

La llum que s'intueix

per la finestra dels meus somnis

és cada cop més i més vibrant

-avui, d'un lila fort-

La tinc clavada a la nuca

i em dibuixa un cercle com de divinitat

- com d'irrealitat-

Hi tinc tants forats al cos

que no veus

-que no podràs veure mai ja-

Tants!

Que em fa pànic i en sento

perquè se m'escapen flors

de mil colors

i les vaig abandonant pel camí

però no llençant, les disposo cuidadosament

- alguns les han vist-

Però l'habitació en queda plena

i ara està massa desendreçada

i em fa mal.

És el jardí que sempre ha estat

però que abans no sabia que hi era.

Qui sap,

potser aquesta imperfecció serà la meva gran sort

-no puc deixar de pensar que si fos una peça de roba

em tindrien a stocks o a tares

al 50% de descompte

i fora de rebaixes-

Qui sap,

potser amb elles et podré cobrir a tu

i a tots els demés morts.

I sense saber-ho dormiré damunt làpides vestides de flors.

Potser inauguraré un cementiri de records.

Però la realitat és que ja no sé si el meu temple encara és meu.

I cobrint-lo d'un vel rosa

-molt fi-

acomiades el de la teva esquerra

i ho fas amb tot l'amor del món

el que portes a dins

però que és dels dos en realitat.

Tants anys que mai han sigut massa...

Éreu sucre

i ara ja no

-cap dels dos-

Cal puntuar de vegades

cal fer-ho per a poder respirar.

Aquest és un punt i a part.

Però no deixis de mirar amunt:

"- Has vist quins versos més bonics?"

"- Mai s'esborraran."

Des d'ara i per sempre

quan ens mirin als ulls

-quan ho facin de v'ritat-

podran llegir les poesies d'amor

més boniques del món.

"- No t'estranyis si ploren,

jo mateixa ho faig davant el mirall."

I gairebé sense adonar-te'n

has tancat un altre cicle.

Pujar al núvol que t’espera
on t’hi sents bé
i deixar de ser de la terra
-deixar de fer veure que ho ets-
Només retornar constantment al lloc d’on véns.

No voler oblidar que no només has plorat tu
que no només l’altre s’ha equivocat
i veure, per fi, tantes i tantes coses.
I desafiar el mur només amb la mirada.
I respirar l’abisme.
I veure que a tu no et va bé que hi sigui
però que voler eliminar-lo seria injust
-“fixa-t’hi bé, hi ha tanta vida als rius!”-

I només poder mirar el que ens queda a baix sense sentir vèrtig.
I només deixar els rems.
I només que sigui el vent qui arrossegui cada pas.

I només sent molt conscient de la cosa més bonica:
ara ja no et cal tenir els ulls oberts per veure-hi.

El preludi de l’acció
tantes vegades massa curt
ara és etern.

Pensaràs que els dies se’t desfan a les mans

com la crema de xocolata aquella
que tant t’agradava quan tot era massa gran per tu
quan les distàncies eren incalculables
i el temps sempre infinit.

Ho pensaràs i serà v’ritat
i ho serà tant com que et vas fent gran
i que tot al teu voltant ja no és de fulles seques i sucre
i que el foc ja et crema
que la pell se’t torna negra
perquè recordes que ho vas ser un temps
i t’emmalaltiran els records
-la nostalgia serà infinita-

Els teus ulls també han canviat
i tot el que mires
-ara-
potser ja brilla.

Seguirà afirmant que està més viva cap endins que cap enfora

-cap al món-

i que per això se sent tan a prop l'ànima

Una gran experiència...

Ara ja fa dos mesos que em va arribar la petició des de la Universitat de Barcelona d'elaborar un escrit sobre la meva experiència a l'Àfrica, i jo la vaig acceptar amb molta il.lusió. L'escrit no em va sortir tal i com pretenia ja que a hores d'ara encara he de realitzar grans esforços per a poder posar paraules a tots els sentiments, emocions, vivències i persones que van conformar aquesta història tan maca.
El resultat final va ser aquest que avui m'atreveixo a exposar-vos al bloc.
Desitjo que us agradi!

http://mobilsbid.blogspot.com/2010/03/una-gran-experiencia.html


UNA GRAN EXPERIÈNCIA...


L’estiu passat vaig viure una experiència que em va canviar la percepció del món i la manera d’afrontar la vida. Això va ser durant l’estada d’un mes a l’Àfrica.
Vaig anar-hi després d’haver conegut –coses de la vida, per casualitat- al germà d’una noia que hi havia anat diverses vegades i que havia fet una gran amistat amb una família burkinesa. La oportunitat se’m va presentar el mes de febrer a Londres, durant una petita escapada que vaig fer per a poder desconnectar de la rutina diària i conèixer la ciutat.
Southampton va ser el punt de partida d’aquesta aventura, allà vaig poder conèixer a la noia que uns dies després m’invitaria a viatjar fins Ouagadougou com a membre de la seva nova i petita (de fet, petitíssima) ONG.
Des del mes de febrer i fins l’agost –el mes que tenia pensat passar en terres africanes- vaig estar planejant-ho tot: vaig llegir acuradament llibres que em poguessin explicar la cultura africana i la seva mentalitat, la manera com m’havia de comportar amb aquelles gents... I sobretot volia anar-hi tenint molt present la realitat del país on viuria un mes, el perquè de la seva pobresa i del seu subdesenvolupament.
El temps va passar volant, sense adonar-me’n ja era juliol, en poques setmanes agafaria un avió tota sola que em portaria molt lluny.
La meva família i amics em recolzaven en aquest projecte afirmant que tenien ben clar que aquest dia havia d’arribar tard o d’hora, però rere els seus sincers consells sempre hi quedava un fons de preocupació.

Agost. Pujo a l’avió. Escala a Casablanca. Vaga de pilots. Tres dies sola al Marroc.
No sé perquè però no tinc por, de fet, mai m’he sentit tan bé. Sé que arribaré, sé que hi he d’anar, sé que no m’he equivocat. Menys mal! La meva gran por era penedir-me una vegada allà, però no. Potser sóc més forta del que em penso, potser m’he de deixar d’infravalorar. Sí que puc!
3:15 h. de la nit. Arribada a Ouagadougou. L’aeroport és tan gran com el menjador de casa, penso. Sóc la única persona blanca, però tothom m’ofereix somriures. A partir d’aquest moment i durant 31 dies sóc una africana més, que la meva pell sigui més pàl•lida no vol dir res.
Al cap d’una hora més o menys em vénen a recollir. És Marcel (director de l’escola de nens pobres amb qui viuré aquests dies). Està molt content de veure’m i em rep amb una abraçada (tan preocupada com estava jo amb la manera de presentar-me i saludar per primera vegada!). La seva veu em reconforta, ja no estic sola, i també sé que no ho estaré en cap moment.
Conèixer els nens del centre d’alfabetització on passaré tots els matins d’aquests 31 dies resulta ser una experiència inigualable. Tots i cada un d’ells em reben amb un afecte enorme, sembla que ens coneguem de tota la vida. Jo intento ensenyar-los a desenvolupar els seus coneixements bàsics sobre la llengua anglesa, però ells acaben oferint-me lliçons de vida sense proposar-s’ho, només observant-los:
L’actitud positiva davant les dificultats, la solidaritat sense límits, els somriures constants, la fortalesa, la vitalitat, les ganes de superar-se i aprendre, la capacitat de viure feliços amb ben poc...
No puc deixar de pensar en com de diferents són els nens dels països desenvolupats i començo a plantejar-me moltes coses. Em faig preguntes i me les responc, trenco esquemes, salto barreres, aplaco pors... Intento apuntar-ho tot al quadern de viatge però no puc, és massa, no trobo les paraules però tampoc em desespero (aquí és impossible), sé que quan les necessiti ja em vindran.
Els vincles emocionals que crees amb les persones que t’acompanyen i et conformen el dia a dia en una experiència d’aquest tipus són impressionants.
Podria elaborar una llista molt extensa de tot allò que he après al continent Africà, però encara no ho puc fer. Ja han passat set mesos i a hores d’ara encara estic digerint cada una de les vivències.

L’últim apunt que m’atreveixo a escriure és d’il•lusió i esperança.
La il•lusió de tornar-hi i seguir amb el projecte i l’esperança de que més persones sentin la necessitat d’involucrar-se en projectes humanitaris. Queda tanta feina per fer!

Tinc 22 anys, em dic Laia i mai havia somrigut tant com durant aquests 31 dies a l’Àfrica.

Si algun dia em perdo
i de nou
m'entreveus al bosc
explica'm les nits sense dormir
i les llàgrimes
explica'm la música i cada una de les paraules
fes-ho per mi.
Si algun dia em perdo
de nou
i torno a tu
serà perquè per primer cop
m'hauré trobat.
I si us plau...
aquesta vegada no em permetis tornar a marxar.

1. Només per avui, no et preocupis

2. Només per avui, no t'enfadis

3. Agraeix

4. Guanya't la vida d'una manera honesta

5. Transmet amor a tots els éssers vius

(5 principis del Reiki)

Aquest cap de setmana he après això... això, i moltes més coses, de fet.

He après a donar amor, però també a saber rebre'l.

He après que l'amor ho cura tot!

Després d'haver realitzat la iniciació al Reiki (primer nivell) una nova porta s'ha obert, i aquesta vegada n'és una de molt bonica...

I sí, sense saber com, tinc la lluna una mica més a prop.

I la meva es diu així

Avui, per fi, he ensopegat amb ella
i ens hem reconegut a l'instant.
Ens hem mirat com si no ens haguéssim vist mai
sabent però, que portem coneixent-nos tota una vida...
No ens calia parlar,
de vegades les paraules només són obstacles.
No ens en feia falta cap...
La platja era d'arena fina i ella allà a dalt.
Ens hem fet promeses:
jo caminaria sempre endavant
i ella no permetria que se'm fes fosc mai més.
M'ha promès la seva llum per sempre.

Però no totes les nits són de lluna plena

ni tots els cels estelats

de vegades fins i tot les mirades enganyen

-però això no només ho saps tu-

Quan tot és massa fosc per veure-hi

pots sentir por

és lícit

ets humà.

Però no et tornis a amagar.

Pots seguir cremant paraules escrites per a escalfar-te les nits

pots seguir tombant el rellotge d'arena

pots seguir imaginant que el fum arriba més lluny que els records

i que per això no s'oblida.

Però no et tornis a amagar.

Una vegada ja fa moltes nits et vas atrevir

i tan malament no va sortir

-això no només ho saps tu-

Torna-ho a intentar

i potser sí que sortirà...

Ferrater, sempre Ferrater...

Hi ha dies que em llevo i tinc un impuls fortíssim que m'obliga a rellegir el llibre "Les dones i els dies", de Gabriel Ferrater. Avui n'és un d'aquests. Ara ja fa gairebé un any que me'l vaig comprar, i des de llavors m'ha conformat moltes hores. És curiós, però sempre el rellegeixo amb la mateixa música de fons, tot plegat és una mena de ritual estrany, un carregar les piles, un mirar endavant meu i només meu. Un egoisme sa, potser.
Aquí un dels meus preferits:

CAMBRA DE TARDOR

La persiana, no del tot tancada, com
un esglai que es reté de caure a terra,
no ens separa de l'aire. Mira, s'obren
trenta-set horitzons rectes i prims,
però el cor els oblida. Sense enyor
se'ns va morint la llum, que era color
de mel, i ara és color d'olor de poma.
Que lent el món, que lent el món, que lenta
la pena per les hores que se'n van
de pressa. Digues, te'n recordaràs
d'aquesta cambra?
"Me l'estimo molt.
Aquelles veus d'obrers- Què són?"
Paletes:
manca una casa a la mançana.
"Canten,
i avui no els sento. Criden, riuen,
i avui que callen se'm fa estrany."
Que lentes
les fulles roges de les veus, que incertes
quan vénen a colgar-nos. Adormides,
les fulles dels meus besos van colgant
els recers del teu cos, i mentre oblides
les fulles altes de l'estiu, els dies
oberts i sense besos, ben al fons
el cos recorda: encara
tens la pell mig del sol, mig de la lluna.

El libro del desasosiego, Fernando Pessoa

(...)El mundo es de quien no siente. La condición esencial para ser un hombre práctico es la ausencia de sensibilidad. La cualidad principal en la práctica de la vida es aquella cualidad que conduce a la acción, esto es, la voluntad. Ahora bien, hay dos cosas que estorban a la acción –la sensibilidad y el pensamiento analítico, que no es, a fin de cuentas, otra cosa que el pensamiento con sensibilidad. (...)
El máximo ejemplo de hombre práctico, por reunir la extrema concentración de la acción junto con su importancia extrema, es la del estratega. Toda la vida es guerra, y la batalla es, pues, la síntesis de la vida. Ahora bien, el estratega es un hombre que juega con vidas como el jugador de ajedrez juega con las piezas del juego. ¿Qué sería del estratega si pensara que cada lance de su juego lleva la noche a mil hogares y el dolor a tres mil corazones? ¿Qué sería del mundo si fuéramos humanos? Si el hombre sintiera de verdad, no habría civilización. El arte sirve de fuga hacia la sensibilidad que la acción tuvo que olvidar.(...)

Quan les teranyines se’m posen als ulls i no puc veure-hi, i no sóc capaç d’obrir el calaix, de pujar la persiana, de fer punta al llapis, de trobar la carpeta, de fer un examen, d’aclarir què és allò que m’ha passat que m’ha omplert els ulls de llàgrimes, quina és la cançó, quin el restaurant, quina l’olor que m’ha portat al cercle inconseqüent, de nou… Quan el vel de les aranyes em fa ser-ho i tot és blanc, pur, viu, immaculat, brillant, net, massa, massa net i massa pur i massa viu i immaculat i brillant… Quan això em passa, de cop, és com qui puja les escales molt ràpid però sense fer soroll, posa la clau al pany i obre la porta i segueixes dormint perquè la precisió dels seus moviments és quasi bé irreal i no en fa gens de soroll i tu dorms més i ni tan sols el fet de posar-se al llit amb tu, al teu costat i tapar-se amb la mateixa manta et desperta perquè no saps com s’ho fa però ni et roça o com quan el paper és blanc i comences a pintar i de cop, mires el rellotge que tant detestes però que sempre hi és i ja han passat dotze hores i la gent ja ha anat a treballar, a comprar, a passejar... i tothom ha fet mil coses menys tu, que ara només sents un mal d'esquena horrorós perquè portes massa temps asseguda i amb la mateixa postura. Quan tot això passa vas i ho expliques a algú i ho fas perquè no pots creure’t que sigui de debò i algú ha de dir-te que ets boig, que no, que no existeix però que tan de bo, que la imaginació, que el conte, que la fixació que tens a aquest punt il.luminat que hi ha allà dalt i que tothom l’anomena de la mateixa manera i no és que em sembli malament perquè és un nom ben bonic però potser a ella no li agrada, penses, però és igual, el que deia és que aquesta fixació potser despareixerà quan sabré que fer per a que les teranyines no se’m posin als ulls i sigui capaç d’obrir el calaix, de pujar la persiana, de fer punta al llapis, de trobar la carpeta, de fer un examen, d’aclarir que és allò que m’ha omplert els ulls de llàgrimes, quina és la cançó, quin el restaurant, quina l’olor… que m’ha portat al cercle inconseqüent, de nou .



I llavors potser aniré esborrant de les fotografies i els records cada una d’aquestes coses que les aranyes em cusen als ulls i que jo, fins avui, em deixava. Però ja n’estic ben farta de la coïssor, i de tanta llum.

El dia s'apaga
a la gran ciutat.

La gent corre a casa
a amagar-se rere unes parets desconegudes
que els fan sentir protegits
-paradoxa occidental-

I és ara
en aquest moment precís
quan caminaria enllà
fins perdre les petjades
fins perdre'm jo
-és l'única manera de trobar-me-

Avui he descobert que perseguir ombres
et converteix en fantasma.

Alberto Montt

Escrits fa ben bé un any i trobats avui....

Ho estic fent tot expressament
i de tal manera
-desordenant-me i desordenant-ho tot-
expressament
per a que quan tornis...
Per a que quan vulguis tornar i trobar-me
no et costi més d’un quart de vida fer-ho
que mitja ja ha passat i l’altre quart…
L’altre quart és el que jo et tinc dibuixat.

Tot això ho he fet jo
-expressament-
Què et pensaves?

Estic esgotant els meus dies
de la mateixa manera que esgoto els cigarrets.
I potser no n’hi ha tant, de temps.

Però no et preocupis...
et costarà poc reanimar-me.


------------------------------------

Potser encara tornaràs.
No en aquest món, no
en un altre.
Potser encara ens podrem trobar per casualitat
i recomençarem a aprendre a estimar-nos.
El que mai no ha acabat
no pot morir
perquè és un present, encara.
És un punt suspensiu que espera.
El que mai no ha començat
tampoc pot morir
-tampoc-
Com fer-ho si mai ha estat viu?

Triomf, Laia Noguera i Clofent

Vesso de mi i te m'ensenyo.
M'aculls a la teva clariana i et veig com l'aire, pel simple desig de ser tu.
Llavors em dius el so dels teus crepuscles i veig la sutura dels trencs, les amarres, els túnels, i em desitjo.
Tot d'una se'ns fonen les coses d'entremig i ens queden els ulls, les mans, el silenci.

Si se'm barreja la pintura el dia se'm fa fosc

I ja no em calen vestits negres per plorar.

Herbert

Dues gotes

Els boscos cremaven
i ells s’enllaçaven les mans al coll
com a poms de roses
la gent corria als refugis
ell deia la meva dona té cabells
en què t’hi pots amagar
envoltats en la mateixa manta
xiuxiuejaven paraules desvergonyides
lletanies d’enamorats.
Quan el perill es feia gran
se saltaven als ulls
tancant-los fort
tan fort que no sentien el foc
que els arribava a les pestanyes
fins al final valents
fins al final fidels
fins al final semblants
com dues gotes
suspenses al perfil d’una cara.

Desconte de llunes

"El bosc és un lloc massa fosc i profund. Tinc molt per complir i molt per viatjar abans de poder dormir. M'has escoltat papallona? Molt per viatjar abans de poder dormir."

Death Proof

Semblava una ànima esgotada de cercar el seu cos.
Em va commoure la pena d’observar-la i no poder-m'hi apropar.
Era com una ombra sola i trista d’algú que en un descuit s'havia perdut.
Als seus ulls vaig poder llegir la pregunta aquella que es presenta a qui se sent tan nu que no entèn com pot seguir viu amb tanta pena.

I no sé ben bé per què van acudir a mi mil records de les nits en blanc i negre
de quan no existia el gris
-el detestàvem-
I els vestigis que creia enterrats d'olors, notes i danses que havies creat
sense saber-ho
i que t’havien convertit en rei d’un ball.
Potser encara recordes

-esforçant-te una mica-

la frase que vas xiuxiuejar a l’orella d’aquella nena d’ulls foscos de por:
“Mira el cel, fins i tot els estels ens ballen.”
Semblava una ànima esgotada de cercar el seu cos
i no sé ben bé per què van acudir a mi mil records de les nits sense colors.
Només tu i el blanc i negre d’una pel.lícula vella

per la que mai ningú va gosar escriure bons guions.

ser / convertir-se / cada dia més i més.... en la perfecta cínica (per sobreviure?)

"Escola filosòfica grega que aspirava a l'autosuficiència moral de l'individu, lligada a una crítica de la civilització i de les convencions socials i a una apologia de l'estat natural."


Font: l'Enciclopèdia Catalana

Encara hi ha perfectes mestres...