diumenge, 31 de gener de 2010

Quan les teranyines se’m posen als ulls i no puc veure-hi, i no sóc capaç d’obrir el calaix, de pujar la persiana, de fer punta al llapis, de trobar la carpeta, de fer un examen, d’aclarir què és allò que m’ha passat que m’ha omplert els ulls de llàgrimes, quina és la cançó, quin el restaurant, quina l’olor que m’ha portat al cercle inconseqüent, de nou… Quan el vel de les aranyes em fa ser-ho i tot és blanc, pur, viu, immaculat, brillant, net, massa, massa net i massa pur i massa viu i immaculat i brillant… Quan això em passa, de cop, és com qui puja les escales molt ràpid però sense fer soroll, posa la clau al pany i obre la porta i segueixes dormint perquè la precisió dels seus moviments és quasi bé irreal i no en fa gens de soroll i tu dorms més i ni tan sols el fet de posar-se al llit amb tu, al teu costat i tapar-se amb la mateixa manta et desperta perquè no saps com s’ho fa però ni et roça o com quan el paper és blanc i comences a pintar i de cop, mires el rellotge que tant detestes però que sempre hi és i ja han passat dotze hores i la gent ja ha anat a treballar, a comprar, a passejar... i tothom ha fet mil coses menys tu, que ara només sents un mal d'esquena horrorós perquè portes massa temps asseguda i amb la mateixa postura. Quan tot això passa vas i ho expliques a algú i ho fas perquè no pots creure’t que sigui de debò i algú ha de dir-te que ets boig, que no, que no existeix però que tan de bo, que la imaginació, que el conte, que la fixació que tens a aquest punt il.luminat que hi ha allà dalt i que tothom l’anomena de la mateixa manera i no és que em sembli malament perquè és un nom ben bonic però potser a ella no li agrada, penses, però és igual, el que deia és que aquesta fixació potser despareixerà quan sabré que fer per a que les teranyines no se’m posin als ulls i sigui capaç d’obrir el calaix, de pujar la persiana, de fer punta al llapis, de trobar la carpeta, de fer un examen, d’aclarir que és allò que m’ha omplert els ulls de llàgrimes, quina és la cançó, quin el restaurant, quina l’olor… que m’ha portat al cercle inconseqüent, de nou .



I llavors potser aniré esborrant de les fotografies i els records cada una d’aquestes coses que les aranyes em cusen als ulls i que jo, fins avui, em deixava. Però ja n’estic ben farta de la coïssor, i de tanta llum.

divendres, 29 de gener de 2010

El dia s'apaga
a la gran ciutat.

La gent corre a casa
a amagar-se rere unes parets desconegudes
que els fan sentir protegits
-paradoxa occidental-

I és ara
en aquest moment precís
quan caminaria enllà
fins perdre les petjades
fins perdre'm jo
-és l'única manera de trobar-me-

Avui he descobert que perseguir ombres
et converteix en fantasma.

dimarts, 26 de gener de 2010

Alberto Montt

divendres, 22 de gener de 2010

Escrits fa ben bé un any i trobats avui....

Ho estic fent tot expressament
i de tal manera
-desordenant-me i desordenant-ho tot-
expressament
per a que quan tornis...
Per a que quan vulguis tornar i trobar-me
no et costi més d’un quart de vida fer-ho
que mitja ja ha passat i l’altre quart…
L’altre quart és el que jo et tinc dibuixat.

Tot això ho he fet jo
-expressament-
Què et pensaves?

Estic esgotant els meus dies
de la mateixa manera que esgoto els cigarrets.
I potser no n’hi ha tant, de temps.

Però no et preocupis...
et costarà poc reanimar-me.


------------------------------------

Potser encara tornaràs.
No en aquest món, no
en un altre.
Potser encara ens podrem trobar per casualitat
i recomençarem a aprendre a estimar-nos.
El que mai no ha acabat
no pot morir
perquè és un present, encara.
És un punt suspensiu que espera.
El que mai no ha començat
tampoc pot morir
-tampoc-
Com fer-ho si mai ha estat viu?

Triomf, Laia Noguera i Clofent

Vesso de mi i te m'ensenyo.
M'aculls a la teva clariana i et veig com l'aire, pel simple desig de ser tu.
Llavors em dius el so dels teus crepuscles i veig la sutura dels trencs, les amarres, els túnels, i em desitjo.
Tot d'una se'ns fonen les coses d'entremig i ens queden els ulls, les mans, el silenci.

dilluns, 18 de gener de 2010

Si se'm barreja la pintura el dia se'm fa fosc


I ja no em calen vestits negres per plorar.

dissabte, 16 de gener de 2010

Herbert

Dues gotes

Els boscos cremaven
i ells s’enllaçaven les mans al coll
com a poms de roses
la gent corria als refugis
ell deia la meva dona té cabells
en què t’hi pots amagar
envoltats en la mateixa manta
xiuxiuejaven paraules desvergonyides
lletanies d’enamorats.
Quan el perill es feia gran
se saltaven als ulls
tancant-los fort
tan fort que no sentien el foc
que els arribava a les pestanyes
fins al final valents
fins al final fidels
fins al final semblants
com dues gotes
suspenses al perfil d’una cara.

dimarts, 12 de gener de 2010

Desconte de llunes


"El bosc és un lloc massa fosc i profund. Tinc molt per complir i molt per viatjar abans de poder dormir. M'has escoltat papallona? Molt per viatjar abans de poder dormir."



Death Proof

dissabte, 9 de gener de 2010

Semblava una ànima esgotada de cercar el seu cos.
Em va commoure la pena d’observar-la i no poder-m'hi apropar.
Era com una ombra sola i trista d’algú que en un descuit s'havia perdut.
Als seus ulls vaig poder llegir la pregunta aquella que es presenta a qui se sent tan nu que no entèn com pot seguir viu amb tanta pena.
I no sé ben bé per què van acudir a mi mil records de les nits en blanc i negre
de quan no existia el gris
-el detestàvem-
I els vestigis que creia enterrats d'olors, notes i danses que havies creat
sense saber-ho
i que t’havien convertit en rei d’un ball.
Potser encara recordes
-esforçant-te una mica-
la frase que vas xiuxiuejar a l’orella d’aquella nena d’ulls foscos de por:
“Mira el cel, fins i tot els estels ens ballen.”
Semblava una ànima esgotada de cercar el seu cos
i no sé ben bé per què van acudir a mi mil records de les nits sense colors.
Només tu i el blanc i negre d’una pel.lícula vella
per la que mai ningú va gosar escriure bons guions.

dilluns, 4 de gener de 2010

ser / convertir-se / cada dia més i més.... en la perfecta cínica (per sobreviure?)

"Escola filosòfica grega que aspirava a l'autosuficiència moral de l'individu, lligada a una crítica de la civilització i de les convencions socials i a una apologia de l'estat natural."


Font: l'Enciclopèdia Catalana



Encara hi ha perfectes mestres...