L'última lluna

30/12/2009

- Convertir les històries tristes en mites


----------------------------------------------

31/12/2009

- Escriure el final feliç d'un conte



--------------------------------------------

1/01/2010

- Obrir un llibre en blanc

L'entrallat de fils de les titelles que ja no ho són

Al refugi un psicòpata de pors llima la punta d'un precipici

I malgrat tot no sempre ansiem la conquesta

I malgrat tot no sempre descobrim les paraules òptimes

I no sé si la raó radica en la poca coneixença (ai... la temuda ignorància!)

o en que la perfecció

resulta ser una utopia més

(o quimera per a poder seguir sent els excel.lents mentiders-cecs)

estat de ser una paranoica, una nit més

El contrasentit del tot, que no és res en realitat perquè no n’hi ha per a tant, perquè a qui o què importa una mínima i desvalguda existència en l’entrallat aquest que ningú sap que és i que ni que s’esforcin? En realitat, ho tens ben clar: és la xacra aquesta que no et deixa respirar. Qui es va atrevir a jugar amb la imprerfecció d’aquesta manera?? Quina pèrdua d’energia, de forces i quina crueltat!
La por de saber-te cada dia més volàtil i distant d’aquest sistema, el convenciment de la paraula i no només paraula que defuges i l’aferrament contradictori que vas abandonar allà lluny però que et cerca i no pots. La llicència d’anar a contracor pel món, el deure d’estimar i de no ser un analfabet. No n’hi ha prou. I després vas i dius que l’autodestrucció és inevitable, un pas més per a arribar a ser allò que no saps que és però que també. I més, sempre més i saps que no et calen per a res els mapes. Llavors acotxes el cap esperant a que passi la ventolera aquesta per a obrir la finestra i ho fas abans perquè el risc et fa avançar, i ho saps, però se t’emporta, i au, i voles i caus i t’aixeques, i sempre hi ha moments de por, d’una por immensa i infinita i es quan dius: "m’hagués hagut de quedar a casa, al llit", però no. Una de tantes vegades en que l’esforç resulta ser inútil.
I et senten dir en somnis una i una altra vegada:

NO al plat a taula (a la mateixa, cada dia)
NO a l’hàbit repetitiu
NO als petons de cordialitat

Saps que quan arribi el dia, tot i llunyà cada dia més proper, no caldrà aixecar la mà i dir: "adeú", detestes els acomiadaments perquè quantes vegades has dit adéu per a res i faràs camí, i potser ho trobes això que vols o potser no.

Un dels tresors de París

Learn and learn more.

Always more to learn.

Infinities of wonders to learn.

Do not be so afraid...

Només des de que els llibres conformen la meva vida

sóc capaç de somiar amb els ulls oberts...

(La llibreria de la fotografia es diu: Shakespeare & Company i es troba a París.)

Fugir per trobar-te

retrobar-te de nou

tan lluny de la casa que et saps teva

de les parets que et coneixen

de les olors que et persegueixen.

Fugir del dia i la nit i la lluna plena

la que tant emmirallaves allà pels deserts

no els que us penseu

els que duc dins meu

i haver de tornar-te'n

(au, manta i camí!)

perquè el teu lloc

no és el que tots pensen

perquè no pots ser flor i arrelar-te

perquè no vols

perquè sents por.

Perquè les ales se t'estenien per moments

quan t'agafava de la mà

perquè tan obertes no havien estat mai!

Quines ganes de volar!

I que d'això fa només 386 dies

i sembla ja una eternitat.

He estat carrers de Roma, Praga i París

trepitjant horitzons fins

tan a cegues...

que ni Venècia ni màscares!

Exposant-me

sabent de la indiferència del verb

que sempre he confòs

i encara

de la misèria del cos

de sentir històries

i d'amor molt poques.

Retorno a la pau dels dies grisos

amb la manta als peus

el puny al cor

i els ulls...

els ulls una mica menys foscos.

Han sigut temps de no saber-se els noms

per a ser-te sincera

jo, de mi

no en sabia res.

I això, també!

Un nou començament....

Retorno a la pau

dels dies grisos

amb la manta als peus

el puny al cor
i els ulls...

els ulls una mica menys foscos.