L'última lluna

30/12/2009

- Convertir les històries tristes en mites


----------------------------------------------

31/12/2009

- Escriure el final feliç d'un conte



--------------------------------------------

1/01/2010

- Obrir un llibre en blanc

L'entrallat de fils de les titelles que ja no ho són

Al refugi un psicòpata de pors llima la punta d'un precipici

I malgrat tot no sempre ansiem la conquesta

I malgrat tot no sempre descobrim les paraules òptimes

I no sé si la raó radica en la poca coneixença (ai... la temuda ignorància!)

o en que la perfecció

resulta ser una utopia més

(o quimera per a poder seguir sent els excel.lents mentiders-cecs)

estat de ser una paranoica, una nit més

El contrasentit del tot, que no és res en realitat perquè no n’hi ha per a tant, perquè a qui o què importa una mínima i desvalguda existència en l’entrallat aquest que ningú sap que és i que ni que s’esforcin? En realitat, ho tens ben clar: és la xacra aquesta que no et deixa respirar. Qui es va atrevir a jugar amb la imprerfecció d’aquesta manera?? Quina pèrdua d’energia, de forces i quina crueltat!
La por de saber-te cada dia més volàtil i distant d’aquest sistema, el convenciment de la paraula i no només paraula que defuges i l’aferrament contradictori que vas abandonar allà lluny però que et cerca i no pots. La llicència d’anar a contracor pel món, el deure d’estimar i de no ser un analfabet. No n’hi ha prou. I després vas i dius que l’autodestrucció és inevitable, un pas més per a arribar a ser allò que no saps que és però que també. I més, sempre més i saps que no et calen per a res els mapes. Llavors acotxes el cap esperant a que passi la ventolera aquesta per a obrir la finestra i ho fas abans perquè el risc et fa avançar, i ho saps, però se t’emporta, i au, i voles i caus i t’aixeques, i sempre hi ha moments de por, d’una por immensa i infinita i es quan dius: "m’hagués hagut de quedar a casa, al llit", però no. Una de tantes vegades en que l’esforç resulta ser inútil.
I et senten dir en somnis una i una altra vegada:

NO al plat a taula (a la mateixa, cada dia)
NO a l’hàbit repetitiu
NO als petons de cordialitat

Saps que quan arribi el dia, tot i llunyà cada dia més proper, no caldrà aixecar la mà i dir: "adeú", detestes els acomiadaments perquè quantes vegades has dit adéu per a res i faràs camí, i potser ho trobes això que vols o potser no.

Un dels tresors de París

Learn and learn more.

Always more to learn.

Infinities of wonders to learn.

Do not be so afraid...

Només des de que els llibres conformen la meva vida

sóc capaç de somiar amb els ulls oberts...

(La llibreria de la fotografia es diu: Shakespeare & Company i es troba a París.)

Fugir per trobar-te

retrobar-te de nou

tan lluny de la casa que et saps teva

de les parets que et coneixen

de les olors que et persegueixen.

Fugir del dia i la nit i la lluna plena

la que tant emmirallaves allà pels deserts

no els que us penseu

els que duc dins meu

i haver de tornar-te'n

(au, manta i camí!)

perquè el teu lloc

no és el que tots pensen

perquè no pots ser flor i arrelar-te

perquè no vols

perquè sents por.

Perquè les ales se t'estenien per moments

quan t'agafava de la mà

perquè tan obertes no havien estat mai!

Quines ganes de volar!

I que d'això fa només 386 dies

i sembla ja una eternitat.

He estat carrers de Roma, Praga i París

trepitjant horitzons fins

tan a cegues...

que ni Venècia ni màscares!

Exposant-me

sabent de la indiferència del verb

que sempre he confòs

i encara

de la misèria del cos

de sentir històries

i d'amor molt poques.

Retorno a la pau dels dies grisos

amb la manta als peus

el puny al cor

i els ulls...

els ulls una mica menys foscos.

Han sigut temps de no saber-se els noms

per a ser-te sincera

jo, de mi

no en sabia res.

I això, també!

Un nou començament....

Retorno a la pau

dels dies grisos

amb la manta als peus

el puny al cor
i els ulls...

els ulls una mica menys foscos.

Oci, Gabriel Ferrater

Ella dorm.

L'hora que els homes ja s'han despertat,

i poca llum entra encara a ferir-los.

Amb ben poc en tenim prou.

El sentiment de dues coses: la terra gira, i les dones dormen.

Conciliats, fem via cap a la fi del món.

No ens cal fer res per ajudar-lo.

(De Teoria dels cossos, 1966)

tot el que escriuria avui

seria una merda

així que ni m'hi poso

Avui m’han dit que:

dels meus ulls en surten paisatges exòtics

del meu front constel.lacions

del meu nas flaires de llibertat

de les meves orelles rumors de la sabana

i dels meus llavis brins de sucre.



“Però tot això té una explicació!

El que no puc entendre és per què hi tens sal als racons,

d'on ha sortit i per què costa tant que marxi!”

- deia enfurismat el noi de la barra, el del fons -




A mi m’agrada molt la idea de ser un museu ambulant, una exposició, un trosset d’algun tipus d’art.

Potser volia ser el gomet vermell al mapa d’algú.



Potser volia convertir-me en metàfora

i ser poema tota jo.

Potser no aconseguiu que marxi perquè em surt de dins.

No sabeu admirar els vestigis d'una història morta?

Què vosaltres no us mireu la pell?!?

És la narradora de contes més famosa de tots els temps,

no se li escapa una,

mai s'amaga

i tampoc enganya.

...

M'escridassaven amb preguntes

i retrets!

He somrigut

cada dia ho faig més i millor

i pensant que hi ha coses que realment val la pena anar perfeccionant

he marxat.

"Mai no m'havia sentit tan vigorosament refermat en una certesa tranquil.litzadora: sóc un ciutadà del món, hereu no només dels grecs i els romans, sinó pràcticament de l'eternitat."



Un bàrbar al jardí, Zbigniew Herbert

"Si escric allò que sento és perquè

així faig minvar la febre de sentir."

Fernando Pessoa

Desdibuixo el caminet aquell
que em duia a tu
quan sabia que sempre hi eres
i pensava que sempre hi series.
Avui ja no et trobo ni als retalls de paper escrits
que m’amaguen les parets.

I mira que t’hi busco.

"Demà veniu ben d'hora

que hem de fer coses molt boniques."

Antoni Gaudí

El meu cor és un acordió
s’estira i s’arronsa
tot fent sorolls estranys.
Algunes vegades
pateixo la vergonya de que me’l sentin
i corro a amagar-me.
Altres cops
esforçar-se és inútil...
els seus sons resulten tan estridents
que els indígenes d’Austràlia s’asseuen a interpretar-me’ls
i certament us dic
que la seva resposta m’arriba.
Els dies que més música fa
són els dels estornells pel cel
els de pluja
i no sé per què.

Ni la de Tortosa
Ni la del Delta
Ni la que va abandonar el Batxillerat
Ni la que va marxar cap a Barcelona
Ni la que va compartir cinc anys de la seva vida amb un noi fantàstic
Ni la que necessitava trobar-se els límits, i el va haver de deixar
Ni la que va anar a l’Àfrica sola
Ni la que no toca de peus a terra
Ni la que vol canviar el món
Ni la pessimista
Ni la solitària
Ni l’estudiosa
Ni l’enamorada

Ni “nena”
Ni “carinyet”
Ni “dolça”
Ni “ei, tu, la de les ulleres!”


A partir d’avui
demanaré que no m’anomeni ningú
mai més
vull deixar de tenir nom, cognom, sobrenom.
Potser deixant de tenir
començaré a ser
i no serà tot tan complicat.

A partir d’avui
que ningú em vulgui conéixer
i sobretot
que no cridin quan al mirar-me als ulls
s’hi reflexin tant
que s’ofeguin.



Un article a l’ADN (sí sí, he dit l’ADN) afirma que els paquistanesos han decidit oferir passamuntanyes enlloc de cerveses pels carrers, que es venen millor, es veu.


Tots tenen pànic de trobar-me.


Que se’t permeti saber qui ets
trobar-te el nom
diuen que fa mal

i no agrada.
Per a mi és una necessitat bàsica.




Mai més tornaré a ser allò que no sóc.
Repeteixo: mai més.

I no, no
no m’ho pregunteu.

Màrius Sampere

"Mai no arribarà la fi del món

si et recordo la veu

i sigui recordada

la meva veu després, i molt més tard

encara, la memòria fidel,

conjurant la tenebra i els enterramorts,

arrenqui del silenci les imperceptibles

preguntes dels ulls cecs: on ets?, on ets?,

on ets?, i cap resposta

no s'alci de la terra

llevat d'una flor."

Màrius Sampere, Mai no arribarà la fi del món

Transmutaré:

seré formiga,

resseguiré tots els camins d’aquest món,

menjaré arena,

m’incendiaré del sol

------------------------------

Quan torni…

que no et facin angúnia les cremades

Estat de consciència ideal:

oblidar que un dia vam ser-ne un de sol.

La foscor et fa més pàl.lida

(més del que ja ets).

Sempre hi ha hagut senders secrets

darrere parets de marbre,

només pronunciar la paraula exacta

o moure la pedra que cal

i escapar lluny,

lluny, lluny, lluny

ben lluny.

Jo mai he sabut pronunciar l'exacte

i els jocs de taula no són el meu fort.

La paret no s'obre.

Em queden minuts de vida.

Esdevenir,
així de cop,
allò que t'arrastra sense saber,
ser aire o paret, cadira, boli, got, cigarret...
Ser tot menys persona,
menys tu,
ser el forat del no-res.
Pensar que ho saps tot
i una nit,
adonar-te'n de que no saps res.
Buscar la mirada de l'instant precís
i que et diguin que mai va existir,
caminar per carrers de gel
i que tot es desfaci al teu pas.
Ser-ho tot
per a no ser tu mai més.
Deixar d'existir.

radiografia d'ànima

Cada dia quan em llevo tinc llaganyes als ulls, els cabells massa ondulats i l'esquena em fa mal.

Mai recordo els somnis i em desperto una mitjana de dos cops per nit amb la necessitat de resseguir paraules.

Cada matí penso en quedar-me tot el dia al llit, en deixar de formar part de tot això que no sento.

Sé que he nascut per a pintar (dibuixo realitats que possiblement mai ningú veurà), impregnar-me de tot i respirar només de l'aire que em fabrico al passar fulls.

Abans em compraria un llibre que menjar.

Visc fent, desfent i refent nusos d'emocions i mirades (se'm claven tant a dins que em fan mal).

Les ombres m'apassionen i de vegades en persegueixo alguna amb l'esperança de trobar no sé el què, potser la meva, però de moment no hi ha sort.

Sóc fàbrica eficient de llàgrimes i em passo hores infinites contemplant el cel (des de que porto l'africà al cor, batega millor).

Puc passar-me dies sencers sense parlar amb ningú.

Em molesta que m'agafin de la mà.

M'agraden les bledes.

No crec en prínceps blaus ni en fades, però en bruixes sí (n'he vist unes quantes).

He estat a punt d'ofegar-me massa vegades.

Un metge afirma que sóc massa jove.
L'altre no sap que diagnosticar.

Els comento que ahir vaig decidir començar a estalviar. Guardaré rialles al calaix de la tauleta de nit. Serà la meva inversió per si se m'acaben.

Se'n van dient que sóc un cas atípic, poc normal.

Com més s'allunyen millor els sento, i com més ho fan menys fosc se'm fa el camí.


Tot apunta a que els estranys són ells.... no?

LA COLLITA, Vicent Andrés Estellés

Passen els dies, i pengen
llàgrimes, llàgrimes, llàgrimes.

Passen els dies, i renten
la sang en les estovalles.

Passen els dies, i creixen
llàgrimes, llàgrimes, llàgrimes.

Passen els dies, i deixen
silenci i pols per on passen.

Amb el silenci prosperen
llàgrimes, llàgrimes, llàgrimes.

Els greuges i les ofenses,
el repertori de faules.

Passen els dies, i deixen
quallat l'oli de les llànties.

La por en les cantoneres,
la sang rebentant els cànters.

Amor amunt, van i vénen
llàgrimes, llàgrimes, llàgrimes.

Passen els dies, i deixen
caure insults i caure pactes.

Passen els dies, i pengen
les llàgrimes en els arbres.

En els arbres, en el vent,
llàgrimes, llàgrimes, llàgrimes.

Por

Un animal salvatge, palpitant, amagat al subsòl de la nostra intimitat. Impossible d'amansir, aquesta bèstia negra ens rosega contínuament. De vegades, fins i tot ens preguntem si ella mateixa deu estar esfereïda. La dissortada criatura petaria de dents i ens esgarraparia per descuit. Fins al moment en què morta de cansament, es cargolaria sobre si mateixa i s'adormiria.
Llavors, per fi, ens deixaria respirar.

Font: Diccionari dels sentiments

Maria Mercè Marçal

Com l'assassí que torna al lloc del crim
havent perdut memòria i oblit
i en el llindar troba qui creia mort
i se'n fa esclau sense saber per què
i es torna gos, i li vetlla el casal
contra la mort, contra aquest lladre absent
que pot robar-li el preu del seu rescat,
així tornava jo al lloc de l'amor.

A hores d’ara,
París o Roma
em serien els destins ideals.
Necessito paisatges

més utòpics que tu
(urgentment).
Encara vaig resseguint
vestigis de somnis.

Potser no existeixes

i pensant-te...

t'invento.

I què puc fer jo

si ets de sorra i aigua

si te m'ofegues

amb cada paraula

si te'm desfàs entre els dits.

del color de la cendra o la incertesa

T’abandones a les seves mans fines i suaus,
tant ho són!
com no n’havies sentit mai abans.
T’acarícia tota
com sempre fa,
com des de fa molts anys ja...
I la tossudesa de l’ànima encallada
insistint en trobar-li el per què,
i no veu que de vegades saber-ho tot no cal.
Restes immòbil fins que se’n va
mentre a fora
comença a ploure,
i acluques els ulls.
“Sí sí... fins demà”.

ruta a l'oblit

Sento el camió de la brossa
com moltes nits
desfilar pel carrer de baix
el que ara
per allò de
l’atzar
el destí
la sort
el verí
...
la sort disfressada de verí
potser
resulta que també és el meu
i m’obliga a pensar que en mi
hi ha incomptables coses que caldria baixar a tirar
demà els hi demanaré de pujar.

Bon dia tristesa, Françoise Sagan

... Avui, alguna cosa es cargola dins meu com una seda, irritant i dolça, i em separa dels altres.

Malenconia: "La felicitat d'estar trist", Victor Hugo

No us heu d'espantar, benvolgut senyor Kappus, quan neixi en vós una tristesa, ni que sigui una tristesa més gran que totes les que heu viscut. Quan passa una inquietud, com una ombra o llum de núvol, sobre les vostres mans i la vostra manera de fer, heu de pensar que alguna cosa es forma en vós, que la vida no us ha oblidat, que us dóna la mà i que no us abandonarà. Per què voleu excloure de la vostra vida sofriments, inquietuds, feixugues malenconies, dels quals ignoreu l'efecte que obraran en vós?

Rainer-Maria Rilke, Cartes a un poeta jove

Kairos (l'experiència del moment oportú)

La persistència de la memòria o Els rellotges tous, Salvador Dalí

"Qui el vegi un instant no el podrà oblidar mai més", Gala

"Le désespoir est assis sur un banc"

En una plaça, en un banc
Hi ha un home que us crida quan passeu (...)
Si us el mireu
Si us l'escolteu
Ell us fa un senyal, i res ni ningú
No us pot impedir de seure al seu costat
Llavors ell us mira i somriu
I vosaltres patiu terriblement
I l'home continua somrient
I vosaltres somrieu amb el mateix somriure
Exactament
Com més somrieu més patiu
Terriblement
Com més patiu més somrieu
Sense remei

Jacques Prévert, Paroles (1945)

Breakfast at Tiffany's

- Coneix vostè aquells dies en que tot es veu de color vermell?
- Color vermell? Voldrà dir negre.
- No, es pot tenir un dia negre perquè una s'ha engreixat o perquè ha plogut massa, estàs trista i res més. Però els dies vermells són terribles, de sobte tens por i no saps per què.

Escriuré...

El traç imperfecte dels meus dits

t'acarona l'esperit

i tu, sense adonar-te'n.

Resseguiré cada absurd pensament

i me'n deleitaré de tots ells.

Després, escriuré un poema per a esgotar-me,

sagnar-te vers a vers fins a que no en quedis gens

i no poder anomenar-te mai més.

Escriuré per a que mai coneguis la lluna

acariciant-me els cabells,

per a que no t'abandonis

(no, ja no)

al bassal de perles que cobejo

i que he fet jo

i que són teves perquè parlen de tu en cada reflex.

Pintaré un vitrall i durà els tons de la feresa,

i serà greu i serà trist

i serà intocable fins i tot per als àngels.

Ja mai podràs admirar l'estimació desmesurada

perquè ara sé que els murs de la pàtria nostra

et serien incòmodament feixucs.

La Lluna

El castell

- Trobaré a faltar la persona que espero -diu K., brandant el cap.
- La trobarà a faltar de tota manera, tant si l'espera com si no -diu el Senyor...
- Aleshores m'estimo més trobar-la a faltar mentre l'espero -diu k.

Franz Kafka, El castell

Encantament:

"Conte de fades. Un plaer que té la puresa d'un diamant. La joia rutila. La vida adopta la lleugeresa d'un somni. Un mag ha transformat amb un cop de vareta totes les ortigues del nostre esperit en un bonic pom de roses. Surem en un somni sense núvols, dolç com la felicitat."

Font: Diccionari dels sentiments

Una vegada un gran amor...

Una vegada un gran amor va tallar la meva vida

en dues parts.

I la primera part

continua recargolant-se en un altre lloc,

com una serp mutilada.

Però els anys que ja han passat m'han asserenat,

m'han guarit el cor i han aplacat els meus ulls.

I sóc com un home al desert de Judà

parat davant el rètol Nivell del mar,

i sap imaginar-s'ho,

tot i no veure el mar enlloc.

És així que et recordo a tot arreu,

al nivell del teu rostre.

Una vegada un gran amor, Iehuda Amikhai