1. Només per avui, no et preocupis

2. Només per avui, no t'enfadis

3. Agraeix

4. Guanya't la vida d'una manera honesta

5. Transmet amor a tots els éssers vius

(5 principis del Reiki)

Aquest cap de setmana he après això... això, i moltes més coses, de fet.

He après a donar amor, però també a saber rebre'l.

He après que l'amor ho cura tot!

Després d'haver realitzat la iniciació al Reiki (primer nivell) una nova porta s'ha obert, i aquesta vegada n'és una de molt bonica...

I sí, sense saber com, tinc la lluna una mica més a prop.

I la meva es diu així

Avui, per fi, he ensopegat amb ella
i ens hem reconegut a l'instant.
Ens hem mirat com si no ens haguéssim vist mai
sabent però, que portem coneixent-nos tota una vida...
No ens calia parlar,
de vegades les paraules només són obstacles.
No ens en feia falta cap...
La platja era d'arena fina i ella allà a dalt.
Ens hem fet promeses:
jo caminaria sempre endavant
i ella no permetria que se'm fes fosc mai més.
M'ha promès la seva llum per sempre.

Però no totes les nits són de lluna plena

ni tots els cels estelats

de vegades fins i tot les mirades enganyen

-però això no només ho saps tu-

Quan tot és massa fosc per veure-hi

pots sentir por

és lícit

ets humà.

Però no et tornis a amagar.

Pots seguir cremant paraules escrites per a escalfar-te les nits

pots seguir tombant el rellotge d'arena

pots seguir imaginant que el fum arriba més lluny que els records

i que per això no s'oblida.

Però no et tornis a amagar.

Una vegada ja fa moltes nits et vas atrevir

i tan malament no va sortir

-això no només ho saps tu-

Torna-ho a intentar

i potser sí que sortirà...

Ferrater, sempre Ferrater...

Hi ha dies que em llevo i tinc un impuls fortíssim que m'obliga a rellegir el llibre "Les dones i els dies", de Gabriel Ferrater. Avui n'és un d'aquests. Ara ja fa gairebé un any que me'l vaig comprar, i des de llavors m'ha conformat moltes hores. És curiós, però sempre el rellegeixo amb la mateixa música de fons, tot plegat és una mena de ritual estrany, un carregar les piles, un mirar endavant meu i només meu. Un egoisme sa, potser.
Aquí un dels meus preferits:

CAMBRA DE TARDOR

La persiana, no del tot tancada, com
un esglai que es reté de caure a terra,
no ens separa de l'aire. Mira, s'obren
trenta-set horitzons rectes i prims,
però el cor els oblida. Sense enyor
se'ns va morint la llum, que era color
de mel, i ara és color d'olor de poma.
Que lent el món, que lent el món, que lenta
la pena per les hores que se'n van
de pressa. Digues, te'n recordaràs
d'aquesta cambra?
"Me l'estimo molt.
Aquelles veus d'obrers- Què són?"
Paletes:
manca una casa a la mançana.
"Canten,
i avui no els sento. Criden, riuen,
i avui que callen se'm fa estrany."
Que lentes
les fulles roges de les veus, que incertes
quan vénen a colgar-nos. Adormides,
les fulles dels meus besos van colgant
els recers del teu cos, i mentre oblides
les fulles altes de l'estiu, els dies
oberts i sense besos, ben al fons
el cos recorda: encara
tens la pell mig del sol, mig de la lluna.

El libro del desasosiego, Fernando Pessoa

(...)El mundo es de quien no siente. La condición esencial para ser un hombre práctico es la ausencia de sensibilidad. La cualidad principal en la práctica de la vida es aquella cualidad que conduce a la acción, esto es, la voluntad. Ahora bien, hay dos cosas que estorban a la acción –la sensibilidad y el pensamiento analítico, que no es, a fin de cuentas, otra cosa que el pensamiento con sensibilidad. (...)
El máximo ejemplo de hombre práctico, por reunir la extrema concentración de la acción junto con su importancia extrema, es la del estratega. Toda la vida es guerra, y la batalla es, pues, la síntesis de la vida. Ahora bien, el estratega es un hombre que juega con vidas como el jugador de ajedrez juega con las piezas del juego. ¿Qué sería del estratega si pensara que cada lance de su juego lleva la noche a mil hogares y el dolor a tres mil corazones? ¿Qué sería del mundo si fuéramos humanos? Si el hombre sintiera de verdad, no habría civilización. El arte sirve de fuga hacia la sensibilidad que la acción tuvo que olvidar.(...)