Recepta per a la no tristesa

Pels senders d'or i marbre ni totes les portes són obertes ni totes les bombetes il.luminen de tant en tant he de parar i assegurar-me que poso el peu on l'he de posar que no rellisco que no caic de tant en tant la precaució excessiva em condueix al desastre però això passa només de tant en tant quan era petita ja coneixia el meu cel preferit ja sabia que ni sol que ni lluna ara m'agrada passejar-hi i quan ho faig de tant en tant els miralls em reflexen els meus deu anys.

I si m'observo ja quasi sóc la mateixa.

De cada pas covard d'existir de cada por de pupil.la ensorrada no sé si tots els camins em porten a Roma ni si totes les petjades fantasmes de mi no són alguna cosa més que la no consecució del voler per desig o l'estalvi de les tristeses que per acolloniment a que arribin sembla que tinguin més pressa en cercar-me de vegades de nit em disfresso d'allò que no sóc ni he sigut ni seré mai i darrere el mur que m'he construït ningú em reconeix.

La no nostàlgia del desert cada minut m'atrapa més i com que ara ja no m'hi acosto em roba els somnis de mel i només faig que menjar arena arena arena i si vull veure'm els peus doncs no me'ls veig.

I el final d'aquesta pel.lícula no el sé.