divendres, 14 de gener de 2011

L'adéu

el sospir ha estat llarg
però els pulmons ja són buits
ara entreveig la possibilitat d'alimentar-me d'aire nou

durant aquestes 700 llunes
he estat endevinant per què tenia el cor ple de fang
per què no brillava
sabent que la llum és vida
i que d'això encara en vesso

ha arribat el moment de dir "adéu":
desapareixo
i ho faig perquè sóc més viva que mai
perquè les paraules ja no tenen prou força per a moure'm la balança
perquè la porta ja és tancada
però les finestres resten més obertes que mai
fixeu-vos-hi: "des d'aquí es veu el mar..."

pensem que aprenem a viure pel simple fet d'existir
però ens equivoquem
i l'aprenentatge passa per creuar deserts on
-de vegades-
la calor del sol i la fam ens ho posen fàcil per a creure els miratges
l'aprenentatge no és només un anar tirant pel camí fàcil
-el que t'han deixat ben net per passar -

he necessitat anar molt enrrere per a entendre qui sóc i perquè sento com sento
m'he perdonat
i he perdonat el món per no saber entendre'm
no penseu que deixaré de ser una ploramiques, una somniatruites o una romàntica
ara crec més que mai amb la màgia
ara començo a estimar-me
i poc a poc aprenc a estimar els altres

se m'acaba l'aire i em queda poc per dir
ja estic preparada i m'esperen

us desitjo a tots sospirs com el meu

i no us oblideu mai de qui sou (si ho dubteu, mireu cap endins: al cor)
parleu més amb vosaltres mateixos que amb ningú
-us ho mereixeu-

per la meva part ja està tot dit

restaré desperta les nits de lluna plena

(ens tornarem a trobar, segur, a prop d'una estrella)

Laia

dilluns, 6 de desembre de 2010

pareix paraules tendres
i les deixa morir

sap la nit que té mil àngels guardant-la
sap de la por i de les llàgrimes
ningú llegirà ja mai allò de seguir viu bressolat per l'amor

la custodia de les ànimes que perden
és el mur que veus i olores
i tens tant pànic a trobar-te
el vent porta músiques i veus
les arrastra amb ell
i me les porta
desendreçades
res s'entén
neteja d'ànimes
putrefacció de les paraules
ja torna a anar-se'n...


ja torna....
ja ve......

dijous, 11 de novembre de 2010

De l'invisible que existeix... i de les nits vessant condicionals

- Però això no és d'ara. Ja fa temps. Què no ho veies?

- Olorava el fred, només, però no pensava que fos tant... mmm, que fos de veritat.

- L'error des del principi ha estat pensar massa. La raó mata la màgia... La ment és un lleó esperant ser domesticat.

- Vols dir que ens hem estat comportant com salvatges? Què només hem fet cas dels instints?

- No, no vull dir això.

- Parles d'abandonar-ho tot, de marxar...

- Parlo de que sempre hi ha estat.

- El què?

- El mur entremig dels dos.

dimecres, 27 d’octubre de 2010

divendres, 15 d’octubre de 2010

Pels senders d'or i marbre ni totes les portes són obertes ni totes les bombetes il.luminen de tant en tant he de parar i assegurar-me que poso el peu on l'he de posar que no rellisco que no caic de tant en tant la precaució excessiva em condueix al desastre però això passa només de tant en tant quan era petita ja coneixia el meu cel preferit ja sabia que ni sol que ni lluna ara m'agrada passejar-hi i quan ho faig de tant en tant els miralls em reflexen els meus deu anys.

I si m'observo ja quasi sóc la mateixa.

diumenge, 10 d’octubre de 2010

De cada pas covard d'existir de cada por de pupil.la ensorrada no sé si tots els camins em porten a Roma ni si totes les petjades fantasmes de mi no són alguna cosa més que la no consecució del voler per desig o l'estalvi de les tristeses que per acolloniment a que arribin sembla que tinguin més pressa en cercar-me de vegades de nit em disfresso d'allò que no sóc ni he sigut ni seré mai i darrere el mur que m'he construït ningú em reconeix.

La no nostàlgia del desert cada minut m'atrapa més i com que ara ja no m'hi acosto em roba els somnis de mel i només faig que menjar arena arena arena i si vull veure'm els peus doncs no me'ls veig.

I el final d'aquesta pel.lícula no el sé.