dilluns, 22 de febrer de 2010

I la meva es diu així



Avui, per fi, he ensopegat amb ella
i ens hem reconegut a l'instant.
Ens hem mirat com si no ens haguéssim vist mai
sabent però, que portem coneixent-nos tota una vida...
No ens calia parlar,
de vegades les paraules només són obstacles.
No ens en feia falta cap...
La platja era d'arena fina i ella allà a dalt.
Ens hem fet promeses:
jo caminaria sempre endavant
i ella no permetria que se'm fes fosc mai més.
M'ha promès la seva llum per sempre.

2 comentaris:

moonlight ha dit...

uaaaaaaaaaaaau!

llumdelluna ha dit...

Quina sort!!!!!