dissabte, 27 de març de 2010

Pujar al núvol que t’espera
on t’hi sents bé
i deixar de ser de la terra
-deixar de fer veure que ho ets-
Només retornar constantment al lloc d’on véns.

No voler oblidar que no només has plorat tu
que no només l’altre s’ha equivocat
i veure, per fi, tantes i tantes coses.
I desafiar el mur només amb la mirada.
I respirar l’abisme.
I veure que a tu no et va bé que hi sigui
però que voler eliminar-lo seria injust
-“fixa-t’hi bé, hi ha tanta vida als rius!”-

I només poder mirar el que ens queda a baix sense sentir vèrtig.
I només deixar els rems.
I només que sigui el vent qui arrossegui cada pas.

I només sent molt conscient de la cosa més bonica:
ara ja no et cal tenir els ulls oberts per veure-hi.