diumenge, 10 d’octubre de 2010

De cada pas covard d'existir de cada por de pupil.la ensorrada no sé si tots els camins em porten a Roma ni si totes les petjades fantasmes de mi no són alguna cosa més que la no consecució del voler per desig o l'estalvi de les tristeses que per acolloniment a que arribin sembla que tinguin més pressa en cercar-me de vegades de nit em disfresso d'allò que no sóc ni he sigut ni seré mai i darrere el mur que m'he construït ningú em reconeix.

La no nostàlgia del desert cada minut m'atrapa més i com que ara ja no m'hi acosto em roba els somnis de mel i només faig que menjar arena arena arena i si vull veure'm els peus doncs no me'ls veig.

I el final d'aquesta pel.lícula no el sé.