dilluns, 12 d’abril de 2010

Però també hi ha nits sense lluna

Potser podria donar mil trompades
a cada un dels records que ara
m'inunden i no deixen veure'm els peus.
-Ni tan sols el melic, em veig-
La llum que s'intueix
per la finestra dels meus somnis
és cada cop més i més vibrant
-avui, d'un lila fort-
La tinc clavada a la nuca
i em dibuixa un cercle com de divinitat
- com d'irrealitat-
Hi tinc tants forats al cos
que no veus
-que no podràs veure mai ja-
Tants!
Que em fa pànic i en sento
perquè se m'escapen flors
de mil colors
i les vaig abandonant pel camí
però no llençant, les disposo cuidadosament
- alguns les han vist-
Però l'habitació en queda plena
i ara està massa desendreçada
i em fa mal.
És el jardí que sempre ha estat
però que abans no sabia que hi era.
Qui sap,
potser aquesta imperfecció serà la meva gran sort
-no puc deixar de pensar que si fos una peça de roba
em tindrien a stocks o a tares
al 50% de descompte
i fora de rebaixes-
Qui sap,
potser amb elles et podré cobrir a tu
i a tots els demés morts.
I sense saber-ho dormiré damunt làpides vestides de flors.
Potser inauguraré un cementiri de records.
Però la realitat és que ja no sé si el meu temple encara és meu.

2 comentaris:

moonlight ha dit...

espero que aquestes paraules no reflexin com et sents, però si és així... molts ànims!

Lluna ha dit...

És un núvol que m'empaita.

Moltes gràcies Moonlight!