dimecres, 9 de desembre de 2009

estat de ser una paranoica, una nit més

El contrasentit del tot, que no és res en realitat perquè no n’hi ha per a tant, perquè a qui o què importa una mínima i desvalguda existència en l’entrallat aquest que ningú sap que és i que ni que s’esforcin? En realitat, ho tens ben clar: és la xacra aquesta que no et deixa respirar. Qui es va atrevir a jugar amb la imprerfecció d’aquesta manera?? Quina pèrdua d’energia, de forces i quina crueltat!
La por de saber-te cada dia més volàtil i distant d’aquest sistema, el convenciment de la paraula i no només paraula que defuges i l’aferrament contradictori que vas abandonar allà lluny però que et cerca i no pots. La llicència d’anar a contracor pel món, el deure d’estimar i de no ser un analfabet. No n’hi ha prou. I després vas i dius que l’autodestrucció és inevitable, un pas més per a arribar a ser allò que no saps que és però que també. I més, sempre més i saps que no et calen per a res els mapes. Llavors acotxes el cap esperant a que passi la ventolera aquesta per a obrir la finestra i ho fas abans perquè el risc et fa avançar, i ho saps, però se t’emporta, i au, i voles i caus i t’aixeques, i sempre hi ha moments de por, d’una por immensa i infinita i es quan dius: "m’hagués hagut de quedar a casa, al llit", però no. Una de tantes vegades en que l’esforç resulta ser inútil.
I et senten dir en somnis una i una altra vegada:

NO al plat a taula (a la mateixa, cada dia)
NO a l’hàbit repetitiu
NO als petons de cordialitat

Saps que quan arribi el dia, tot i llunyà cada dia més proper, no caldrà aixecar la mà i dir: "adeú", detestes els acomiadaments perquè quantes vegades has dit adéu per a res i faràs camí, i potser ho trobes això que vols o potser no.