dissabte, 9 de gener de 2010

Semblava una ànima esgotada de cercar el seu cos.
Em va commoure la pena d’observar-la i no poder-m'hi apropar.
Era com una ombra sola i trista d’algú que en un descuit s'havia perdut.
Als seus ulls vaig poder llegir la pregunta aquella que es presenta a qui se sent tan nu que no entèn com pot seguir viu amb tanta pena.
I no sé ben bé per què van acudir a mi mil records de les nits en blanc i negre
de quan no existia el gris
-el detestàvem-
I els vestigis que creia enterrats d'olors, notes i danses que havies creat
sense saber-ho
i que t’havien convertit en rei d’un ball.
Potser encara recordes
-esforçant-te una mica-
la frase que vas xiuxiuejar a l’orella d’aquella nena d’ulls foscos de por:
“Mira el cel, fins i tot els estels ens ballen.”
Semblava una ànima esgotada de cercar el seu cos
i no sé ben bé per què van acudir a mi mil records de les nits sense colors.
Només tu i el blanc i negre d’una pel.lícula vella
per la que mai ningú va gosar escriure bons guions.