dissabte, 16 de gener del 2010

Herbert

Dues gotes

Els boscos cremaven
i ells s’enllaçaven les mans al coll
com a poms de roses
la gent corria als refugis
ell deia la meva dona té cabells
en què t’hi pots amagar
envoltats en la mateixa manta
xiuxiuejaven paraules desvergonyides
lletanies d’enamorats.
Quan el perill es feia gran
se saltaven als ulls
tancant-los fort
tan fort que no sentien el foc
que els arribava a les pestanyes
fins al final valents
fins al final fidels
fins al final semblants
com dues gotes
suspenses al perfil d’una cara.