diumenge, 31 de gener de 2010

Quan les teranyines se’m posen als ulls i no puc veure-hi, i no sóc capaç d’obrir el calaix, de pujar la persiana, de fer punta al llapis, de trobar la carpeta, de fer un examen, d’aclarir què és allò que m’ha passat que m’ha omplert els ulls de llàgrimes, quina és la cançó, quin el restaurant, quina l’olor que m’ha portat al cercle inconseqüent, de nou… Quan el vel de les aranyes em fa ser-ho i tot és blanc, pur, viu, immaculat, brillant, net, massa, massa net i massa pur i massa viu i immaculat i brillant… Quan això em passa, de cop, és com qui puja les escales molt ràpid però sense fer soroll, posa la clau al pany i obre la porta i segueixes dormint perquè la precisió dels seus moviments és quasi bé irreal i no en fa gens de soroll i tu dorms més i ni tan sols el fet de posar-se al llit amb tu, al teu costat i tapar-se amb la mateixa manta et desperta perquè no saps com s’ho fa però ni et roça o com quan el paper és blanc i comences a pintar i de cop, mires el rellotge que tant detestes però que sempre hi és i ja han passat dotze hores i la gent ja ha anat a treballar, a comprar, a passejar... i tothom ha fet mil coses menys tu, que ara només sents un mal d'esquena horrorós perquè portes massa temps asseguda i amb la mateixa postura. Quan tot això passa vas i ho expliques a algú i ho fas perquè no pots creure’t que sigui de debò i algú ha de dir-te que ets boig, que no, que no existeix però que tan de bo, que la imaginació, que el conte, que la fixació que tens a aquest punt il.luminat que hi ha allà dalt i que tothom l’anomena de la mateixa manera i no és que em sembli malament perquè és un nom ben bonic però potser a ella no li agrada, penses, però és igual, el que deia és que aquesta fixació potser despareixerà quan sabré que fer per a que les teranyines no se’m posin als ulls i sigui capaç d’obrir el calaix, de pujar la persiana, de fer punta al llapis, de trobar la carpeta, de fer un examen, d’aclarir que és allò que m’ha omplert els ulls de llàgrimes, quina és la cançó, quin el restaurant, quina l’olor… que m’ha portat al cercle inconseqüent, de nou .



I llavors potser aniré esborrant de les fotografies i els records cada una d’aquestes coses que les aranyes em cusen als ulls i que jo, fins avui, em deixava. Però ja n’estic ben farta de la coïssor, i de tanta llum.

2 comentaris:

moonlight ha dit...

costa molt tancar els cercles viciosos que fan mal... però per sort, diria que no és impossible

Lluna ha dit...

menys mal que no ho és :P