dijous, 27 de maig de 2010

Tristesa somiadora



Ja feia hores que la llum li acariciava els ulls, però ella es resistia a posar-se d'empeus.

Quasi bé sense adonar-se'n va tornar, somiadora, a la ciutat que va fer-la gran sense voler. Allà, els núvols sempre caminaven quatre passes per davant seu i, per tant, tot el que trepitjava ja brillava. Mai hi havia ningú als carrers, sempre hi era ella sola, i les llàgrimes, allà, eren les llavors de les flors. Les places n'eren plenes.

Aquell dia es va llevar molt tard i en un acte gairebé inconscient va sortir al balcó de l'habitació que ara li feia de casa. El mateix panorama de sempre, les mateixes veus, la mateixa guitarra. Va pensar de pintar un paisatge nou i penjar-lo a les finestres, jugar el joc d'anar-se'n sense marxar, canviar el llit i les taules, podria, fins i tot, pintar un univers al sostre i un jardí al terra.
Canviar-se ella si no podia canviar el món!


De la butxaca del pijama sobresortia, subtilment, un dels ventricles d'aquell cor amanyagat i convertit en múscul intranscendent, que tant havia llagrimejat temps enllà.

1 comentari:

llumdelluna ha dit...

Amb els anys, el cor es fa més fort, però continua estant allà,com la peça més voluble del nostre cos.