Va obrir la porta de sempre, però el paisatge que es trobava al darrere, aquesta vegada, era del tot diferent.
Va sentir por i va haver d'engolir saliva. Però... on havia arribat?
Tot el que veia era verd, les fulles, les flors, les papallones, la lluna, el mar.
Ella mateixa també el portava el verd! Un vestit que li arribava fins als turmells, un barret que li tapava la cara, un gatet a la butxaca...
Va haver de seure al terra, tancar els ulls, fregar-se'ls fort i tornar-los a obrir.
A l'adonar-se'n de que tot seguia igual, va posar-se d'empeus i va decidir començar a caminar. Anava descalça, però les pedres no se li clavaven ni li feien mal, tot al contari, el seu tacte era suau, agradable. Quin món tan estrany.
Va caminar durant hores, però allà l'alè mai se li acabava. Quan la lluna va acabar de recitar el poema d'acomiadament, després de molta estona de trobar-se al món verd, el sol, entusiasmat, va assomar els seus raigs.
Només després de moltes hores va descobir que no hi havia ningú més que ella, allà.
"Una altra vegada!", va pensar. "Ja sóc, un altre cop, sola a un lloc estrany".
Tot el que li va passar després d'això, no s'atreveix a explicar-ho, encara.
Diu que va arriscar-se a enterrar vaig la sorra verda moltes coses que li pesaven massa, i que la sorra va engolir-les totes, una a una les va anar desfent i, seguidament, les va convertir en castells preciosos.
Vaig somriure quan em va dir que les llàgrimes, aquesta vegada, no eren de tristesa.