radiografia d'ànima

Cada dia quan em llevo tinc llaganyes als ulls, els cabells massa ondulats i l'esquena em fa mal.

Mai recordo els somnis i em desperto una mitjana de dos cops per nit amb la necessitat de resseguir paraules.

Cada matí penso en quedar-me tot el dia al llit, en deixar de formar part de tot això que no sento.

Sé que he nascut per a pintar (dibuixo realitats que possiblement mai ningú veurà), impregnar-me de tot i respirar només de l'aire que em fabrico al passar fulls.

Abans em compraria un llibre que menjar.

Visc fent, desfent i refent nusos d'emocions i mirades (se'm claven tant a dins que em fan mal).

Les ombres m'apassionen i de vegades en persegueixo alguna amb l'esperança de trobar no sé el què, potser la meva, però de moment no hi ha sort.

Sóc fàbrica eficient de llàgrimes i em passo hores infinites contemplant el cel (des de que porto l'africà al cor, batega millor).

Puc passar-me dies sencers sense parlar amb ningú.

Em molesta que m'agafin de la mà.

M'agraden les bledes.

No crec en prínceps blaus ni en fades, però en bruixes sí (n'he vist unes quantes).

He estat a punt d'ofegar-me massa vegades.

Un metge afirma que sóc massa jove.
L'altre no sap que diagnosticar.

Els comento que ahir vaig decidir començar a estalviar. Guardaré rialles al calaix de la tauleta de nit. Serà la meva inversió per si se m'acaben.

Se'n van dient que sóc un cas atípic, poc normal.

Com més s'allunyen millor els sento, i com més ho fan menys fosc se'm fa el camí.


Tot apunta a que els estranys són ells.... no?