dilluns, 2 de novembre de 2009

Esdevenir,
així de cop,
allò que t'arrastra sense saber,
ser aire o paret, cadira, boli, got, cigarret...
Ser tot menys persona,
menys tu,
ser el forat del no-res.
Pensar que ho saps tot
i una nit,
adonar-te'n de que no saps res.
Buscar la mirada de l'instant precís
i que et diguin que mai va existir,
caminar per carrers de gel
i que tot es desfaci al teu pas.
Ser-ho tot
per a no ser tu mai més.
Deixar d'existir.

1 comentari:

Anònim ha dit...

És molt trista! Però si l´existència és el millor!
De totes maneres em sembla preciosa!