Ni la de Tortosa
Ni la del Delta
Ni la que va abandonar el Batxillerat
Ni la que va marxar cap a Barcelona
Ni la que va compartir cinc anys de la seva vida amb un noi fantàstic
Ni la que necessitava trobar-se els límits, i el va haver de deixar
Ni la que va anar a l’Àfrica sola
Ni la que no toca de peus a terra
Ni la que vol canviar el món
Ni la pessimista
Ni la solitària
Ni l’estudiosa
Ni l’enamorada

Ni “nena”
Ni “carinyet”
Ni “dolça”
Ni “ei, tu, la de les ulleres!”


A partir d’avui
demanaré que no m’anomeni ningú
mai més
vull deixar de tenir nom, cognom, sobrenom.
Potser deixant de tenir
començaré a ser
i no serà tot tan complicat.

A partir d’avui
que ningú em vulgui conéixer
i sobretot
que no cridin quan al mirar-me als ulls
s’hi reflexin tant
que s’ofeguin.



Un article a l’ADN (sí sí, he dit l’ADN) afirma que els paquistanesos han decidit oferir passamuntanyes enlloc de cerveses pels carrers, que es venen millor, es veu.


Tots tenen pànic de trobar-me.


Que se’t permeti saber qui ets
trobar-te el nom
diuen que fa mal

i no agrada.
Per a mi és una necessitat bàsica.




Mai més tornaré a ser allò que no sóc.
Repeteixo: mai més.

I no, no
no m’ho pregunteu.